Teatre

  

  

Entenem per teatre popular aquell que es transmet per tradició oral o escrita i que, sobretot en els seus inicis, no té autor conegut o registrat. Aquest tipus de teatre, a la majoria dels països europeus té un origen religiós, i el nostre cas no n’és una excepció. Segons l’historiador de la literatura Martí de Riquer, gairebé tot el teatre català conservat entre els segles XIV i XIX és de caràcter religiós, de manera que les primeres obres de teatre de caire popular són els misteris, que neixen per ser representats dins les esglésies i després es traslladen al carrer, com una part més de la festa o de la celebració religiosa. S’anomenen així perquè narren en forma de representació alguns fets de la vida de Jesús o de la Mare de Déu que contenen una part de “misteri” o un dogma religiós que resultava difícil d’entendre i de creure.  

  

 

programa de Sant Miquel

Programa d'una versió dels Pastorets de 1962

Es tracta, generalment, de peces que pertanyen als cicles de Nadal i de Pasqua o bé que fan referència a l’Assumpció de Maria, a fragments de l’Antic i del Nou Testament o a llegendes sobre biografies de sants. Totes aquestes obres, amb el seu afany de connectar amb el públic popular, sovint incorporen elements satírics que els aporten una dimensió profana i les acosten al sainet.

Menorca no era una excepció pel que fa a aquesta tradició de teatre popular. Una mostra n’és l’obra que encara avui es representa, Els pastorells, l’origen de la qual el situam en el drama litúrgic que se solia celebrar a l’interior de les esglésies als inicis de l’edat mitjana. Així, en els oficis divins es representaven les ofrenes dels pastors, amb elements còmics i musicals que situaven la representació del drama litúrgic medieval en un espai de llibertat i diversió. Aquesta obra, juntament amb Adoració de los Reis Magos, obra del segle XIX escrita en català literari i dialectal, formen l’anomenat Cicle de Nadal. 

Ara bé, molts estudis situen l’obra Relació i drama sobre la conquista de Menorca per el rei N’Alfós d’Aragó com l’exemplar més antic de literatura dramàtica menorquina. Segons Francesc Hernàndez Sanz, pertany a la segona meitat del segle XVII o fins i tot d’uns anys abans. Aquesta obra, coneguda posteriorment amb el nom de Presa de Menorca, representa en forma de crònica rimada la conquesta de Menorca del 1287. Una barreja d’història i llegenda que descriu la batalla entre moros i cristians, amb la victòria dels segons que va fer assentar unes bases cristianes en la societat menorquina d’aquell moment i que va suposar la incorporació de l’illa a la cultura catalana. 

Tornant al teatre de caràcter religiós, trobam altres obres d’aquest tipus dins la producció teatral menorquina, com la Història de la invenció de Nostra Senyora del Toro, comèdia pastoral del segle XVIII pertanyent al teatre de devoció mariana, o les obres hagiogràfiques Representació de la vida i mort del gloriós sant Antoni i La comèdia de sant Cristòfol, ambdues del segle XVIII, dirigides totes elles a un públic popular amb consciència religiosa i nacional.  

El gènere hagiogràfic es va fer molt popular al llarg del segle XVIII amb les comèdies de sants, a través de les quals es donaven a conèixer històries exemplars fàcilment comprensibles per a un públic senzill i inculte, però amb una intenció clarament didàctica i de caràcter edificant.  

A partir del segle XIX, el teatre de caire popular que trobam a Menorca ja no és d’autor desconegut, però sí que conserva la intenció d’entretenir i, alhora, d’exalçar valors, costums i actituds dels menorquins.  D’aquest segle, cal destacar la sarsuela costumista Foc i fum, que encara es representa any rere any a Ciutadella i escenifica les festes de Sant Joan al mateix poble. Mentre que, ja en el segle XX, si parlam de teatre popular menorquí hem de fer referència a obres pensades per entretenir i que, en clau satírica, retraten diversos aspectes de la societat menorquina. Entre elles, cal esmentar En Tanoca d’es Migjorn, escrita per Francesc Orfila i que parodia l’obra Don Juan Tenorio; Viatge reial i L’amo en Xec de s’Ullastrar, de Frederic Erdozaín; o les peces de caràcter costumista Porquetjades, de Guillem Cavaller, i Ciutadella és l’Havana, de Toni Mesquida Cavaller, ambdós emigrats a terres estrangeres per diverses circumstàncies i que, des de la llunyania, posen damunt l’escenari el tema de l’emigració i l’exaltació dels valors menorquins.  

  

  

  

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR