Randes i altres ornaments

Per guarnir la vestimenta trobam, tradicionalment, dos tipus d’ornaments: els que s’elaboren sobre el teixit, com els brodats, i els que es fabriquen de banda i posteriorment s’apliquen sobre el teixit, com ara les randes o els serrells.

detall de randaLa randa

En el segle XVIII, tot i que ja es coneixia, la randa va experimentar una acceptació general entre el poble baix, que va augmentar considerablement a finals de segle gràcies a la mecanització de la producció en alguns llocs d’Europa i a la seva comercialització. Randa va ser el primer nom que es va donar a una mena de teixit lleuger i prim fet de fil de seda, cotó, lli… enllaçat o calat a manera de malla i que feia flors, figures o altres labors, sovint fetes a mà amb agulla de cosir, amb boixets o ganxet, i més tard, a finals del XVIII, a màquina. Trobam l’origen d’aquest mot en el saxó “rand” (vora, vorera).

A Espanya va rebre el nom d’encaix quan la randa es feia ja independent de la tela i s’havia d’encaixar a ella una volta acabada. En el segle XVI s’anomenava punta o puntilla a les randes que, per imperatiu de la moda, acabaven amb punta en forma de pic o ones i s’afegien a la vora d’un altre encaix més ample. En els inventaris menorquins trobam sobretot randes, puntes i algun cop encaix.

Al començament del s. XIX hi havia blonda o punt de randa per fer les mantellines que es van posar de moda en aquesta època a Espanya. Va prendre el nom de l’alemany “blond” roig, ros, quan a principis del s. XVIII les dones normandes van fer una randa de boixets amb seda crua de la Xina, de color groguenc, amb fons de tul hexagonal, i a voltes bordejaven el motiu amb un fil més gruixut per realçar el dibuix.

Les randes es poden fer de ganxet, de calça (amb fil prim en comptes de llana) i amb la tècnica de les macetes o els boixets, com podem veure en la foto de més avall; una tècnica, aquesta darrera, que convindria cultivar perquè no es perdi.

Les toques

Són els adorns més assequibles per la gent del poble baix i que més trobam en els inventaris de l’època. Consistien en vetes o cintes fines generalment fetes de cotó, setí o tafetà i podien estar treballades amb diferents motius, cosa que les feia més precioses i preuades. Si aquestes toques o cintes s’embolicaven amb nusos i bagues donaven lloc als flocs o llaçades.

detall d'un serrell

El galó

Era un gènere de teixit passamà fort i estret (regularment no passava de dos dits) a manera de cinta, fet de fil vegetal, de seda o metàl·lic (d’or o de plata), que servia i serveix principalment per guarnir peces de vestir. També s’anomenava esterilla si era d’un dit d’ample i de fil d’or o plata.

El serrell

Era un conjunt de caps de fil que a una vora es deixaven sense teixir perquè servissin d’ornament.

La flocadura

Conjunt de fils o cordons que penjaven a tall d’ornament a la voar d’un vestit.

La perilla

Era la borla ornamental d’un vestit, o sigui, l’aplec de molts fils de seda, llana, etc. lligats per un dels seus extrems per formar una mena de bola o plomall estarrufat, o un pom de fils penjants que s’utilitzava com a ornament.

ornaments fets amb ganxet

Els botons

En funció de la posició social els botons podien ser d’or, de plata o bé d’un altre material, com llautó, atzabeja, etc.; i els més bons podien estar esmaltats, dur pedres encastades o porcellanes. Però les pageses i les menestrales rarament tenien una botonada d’or; per açò n’hi havia molts de fets a mà, d’os i folrats amb la mateixa roba de la peça de vestir. Els botons no anaven cosits, sinó que estaven embaulats, en collada, a una mena de fíbula per tal de poder-los canviar d’una peça a una altra.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR