Carro amb barrots

 

El carro amb barrots era el carro tradicionalment emprat per la pagesia menorquina per transportar persones, mercaderies i per fer diferents feines del camp; per açò també es coneix amb el nom de carro de pagès. Era un carruatge de dues rodes amb la caixa de forma trapezoïdal estirat per una bístia de cabestre. La seva característica principal era la presència d’uns barrots corbats a cada costat del carro, característica que reflectia el seu nom. Aquests barrots servien per col·locar-hi una sèrie d’ormejos que augmentaven la seva capacitat de transport. Totes les bandes i les peces que conformaven la caixa d’aquest carro es podien desmuntar i substituir per altres segons el tipus i la quantitat de coses que es volien transportar. Un model de carro amb barrots més petit era el carro de tres quarts. Els carros amb barrots normalment es pintaven de color verd.

carro amb barrots o carro de pagès

Fons Jaume Riudavets Moll. Arxiu d'Imatge i So de Menorca (CIM)

Un dels elements principals d’aquests vehicles eren les rodes (nom genèric del conjunt de peces que conformaven aquest element), que estaven fetes de les peces de la roda o les corbes, que eren barres de llenya corbades que, juntes, formaven la circumferència de la roda i que presentaven diferents perforacions equidistants on anaven encaixats els extrems dels radis o raus, cadascuna de les barres rectes de llenya d’alzina o d’ullastre que unien la nou amb les corbes. La nou o boixa era la peça cilíndrica de fusta foradada al centre per on passava el fusell. Estava situada al mig de la roda i es feia de llenya d’om pel fet que és una de les més resistents. La nou estava reforçada per dues circumferències amples, anomenades cèrcols de la nou, que impedien que es trencàs. Altres elements que formen part de les rodes són la xaveta, que impedia que la roda sortís i el cèrcol, una circumferència de ferro que cobria la part exterior de les corbes, la que entrava en contacte amb el terra quan la roda rodava. Quan el cèrcol estava fet, es podia acabar de fixar a la roda amb uns bons claus de ferro.

De part davall del carro hi havia el fusell, barra de llenya que unia les dues rodes i que era l’eix principal del carruatge. Pel fet que aquesta peça havia d’aguantar molt de pes, antigament es feia amb llenya d’ullastre i, més recentment, de ferro. També hi havia les antinyoles, que eren cadascun dels dos trossos de llenya d’alzina o d’ullastre lleugerament corbats que es col·locaven davall del llit del carro i als quals s’enganxava el fusell amb dos claus. Aquestes peces formaven part del sistema de fre del carruatge, del qual la més important era la trava, una barra de llenya situada davall del carro, paral·lela al fusell i a molt poca distància de les rodes, que es doblegava lleugerament quan s’estirava la cadena; els seus extrems entraven en contacte amb els cercles de la roda i la fricció que es produïa aturava el carro. La darrera peça dels frens era el patí, peça de ferro que hi havia als extrems de la trava i que estava en contacte amb la roda quan es volia frenar. Per tal que frenàs millor i no fes tant de renou, es recobria amb un tros de goma.

La caixa del carruatge seia damunt les vares, dos pals llargs per on s’enganxava la bístia i sobre els quals s’aguantava tota l’estructura del carro. Aquests pals no estaven en disposició paral·lela ja que la caixa del carro solia tenir forma trapezoïdal. Cadascuna de les vares tenia el mosso, una barra auxiliar plegable situada a la meitat de la seva longitud que, quan no hi havia l’animal o es volia deixar-lo descansar, es desplegava en posició vertical i podia aguantar tot el pes del carruatge. Hi havia també els reculants o els ganxos des reculants, que eren dos ganxos de ferro clavats a cadascuna de les vares a la part on es col·locava la bístia i per on passaven les brides que podien fer-la recular; i uns altres ganxos, també a la part on anava la bístia, que servien per enganxar-hi les cadenes, que, al seu torn, s’enganxaven al collar de la bístia per poder-lo estirar i així guiar l’animal. A més, a la part de darrere del carro hi havia un anell de ferro a cada extrem per enganxar-hi una corda i poder remolcar coses.

La caixa estava composta per les bandes des carro, que eren els llistons horitzontals que conformaven els dos laterals de la caixa del carro, i els barrots, que eren uns pals rectes disposats verticalment que fixaven les bandes de la caixa del carro i sobresortien a la part superior de les bandes corbats a manera de ganxo. També hi havia la post de davant, que era una planxa rectangular de llenya de la part de davant del carro que tenia la mateixa altura que les bandes l’amplada de la qual coincidia amb la separació que hi havia entre elles, i la post de darrere, que era una altra post similar a l’anterior situada a la part de darrere del carro amb els travessers de penjar senalles verticals que sobresortien a la part superior. Aquesta post era molt més ampla que la de davant i les dues servien per acabar de tancar la caixa. El terra de la caixa del carro, el llit, es feia de llenya de figuera, que era molt flexible, i descansava sobre quatre pals situats de part davall de la caixa: un davant, un altre darrere i els altres dos enmig. Com que aquests travessers havien d’aguantar tot el pes del carruatge, es feien de llenya d’ullastre, que és molt forta. A la part de davant, finalment, hi havia la barreta, en la qual es recolzava la barrera que col·locaven quan havien d’ampliar la capacitat del carruatge.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR