Sitges

 

Per a l’obtenció del carbó vegetal, que antigament era un producte de primera necessitat a l’illa, el carboner havia de construir una sitja de carbó, sitja carbonera o sitja a seques, que podia ser de diferents tipus i que cal diferenciar dels sitjots, destinats a emmagatzemar gra.

 

Abans de fer la sitja, la primera feina que feia el carboner era construir una barraca o garita per tal de tenir un lloc on posar-se a resguard durant el procés de cremada de la sitja –que durava aproximadament poc més d’una setmana–, ja que, un cop encesa, no la podien perdre mai de vista, ni de dia ni de nit, per si sortia qualsevol imprevist durant la cocció. Així, al costat de la sitja, construïen un petit i rudimentari habitatge per dormir, menjar, guardar la roba i les eines, i per protegir-se de les pluges i de la serena de la nit.

 

Quan havien triat el lloc idoni per fer la sitja i havien construït la barraca, començava la feina de preparar i tallar la llenya que es convertiria en carbó. Per a açò, havien d’esporgar els arbres; és a dir, treure’n les branques i fulles mortes que dificultaven el creixement, i tallar llavors la llenya necessària, amb la llargària i la gruixa adients, per començar a fer el carbó. Les eines que utilitzaven per tallar la llenya eren:

  • la destral grossa o destral de dues mans per tallar troncs i soques ben gruixades des de baix

  • la destral petita o destraló, la destral mitjancera o la dalla per tallar la llenya de mida curta i per esporgar les branques i la brosta dels troncs

  • el verduc, serra de set o vuit pams amb un mànec a cada banda que servia per tallar troncs verds molt gruixats a dues persones

  • la serra de mà

  • l’aixada de rastell i el càvec per cavar i llevar la terra de les soques i les rabasses i poder tallar la llenya des de baix

 

Amb la llenya tallada feien una gran pila i després la traginaven al pla elegit per fer la sitja. Aquesta era una feina molt feixuga i el mitjà de transport diferia segons les dificultats del terreny. Els troncs gruixats, les soques i les rabasses es traginaven a mans o amb l’ajut d’una civera fins al pla de la sitja, o bé fins al carregador, des d’on es carregaven en un carro estirat per una bístia fins al pla. També la podien traginar en un rudimentari carretet de dues rodes amb el qual s’anaven salvant els diferents obstacles que trobaven pel camí, o directament a l’esquena d’una bístia.

 

El carboner havia de preparar molta llenya abans de començar la sitja, perquè retia molt poc respecte a la producció de carbó. D’uns cinc quintars de llenya (200 kg, aproximadament), per exemple, tan sols s’obtenia un quintar de carbó (uns 40 kg).

 

La qualitat del carbó depenia principalment del tipus de llenya utilitzada per fer-lo. Els carboners coincideixen, sense cap tipus de dubte, a afirmar que el carbó de més qualitat era el fet a partir de llenya d’alzina, la qual cosa explica el fet que la majoria de sitges es localitzin al alzinars. Tanmateix, qualsevol tipus de llenya anava bé per convertir-la en un carbó d’una qualitat raonable. Així, també era de molt bona qualitat el carbó fet a partir de murta, ametler, mata, ullastre, aladern, arbosser i bruc femella, és a dir, qualsevol tipus de planta que tingués un mínim de gruix de tronc, que llavors es barrejaven dins la sitja, perquè retien poc i es tallaven totes juntes. El carbó pitjor era el de llenya de pi de la terra, que crema massa aviat, i el de tamarell, totalment indesitjable i que s’havia de barrejar amb carbó d’altres llenyes, com ara de rabasses d’aladern o d’ametller, perquè no fes tantes espires mentre es cremava.

 

Una vegada tenien la llenya al replà triat, ja podien començar a construir la sitja. Si el pla de la sitja tenia clots, els omplien de terra i ho anivellaven tot. No podien triar mai un lloc amb possibles corrents d’aigua si plovia i, sobretot, el pla havia d’estar exposat a tots els vents perquè la sitja cremàs pertot igual. Marcaven al terra una circumferència el diàmetre de la qual variava segons la quantitat de llenya arreplegada o segons la quantitat de carbó que es volia aconseguir, i una vegada marcat el rotlo de la sitja la començaven a muntar, procés que havien de fer meticulosament perquè d’açò depenia aconseguir un carbó de bona qualitat.

 

Primer de tot posaven tres o quatre troncs gruixats al centre, recolzats obliquament els uns amb els altres, i, al damunt, hi anaven col·locant la llenya cada vegada més prima. Al bell mig deixaven un forat d’un pam de diàmetre aproximadament, l’ull, que es prolongava verticalment com el fumeral d’una xemeneia i servia per alimentar-la amb llenya i tirar-hi el caliu i el foc encarregat d’encendre-la. A mesura que pujaven la sitja, col·locaven la llenya de forma ordenada verticalment entorn de l’ull i, a la vegada, horitzontalment per donar més consistència al munt fins arribar a aconseguir la forma d’una mitja taronja amb la part superior lleugerament plana. Finalment, la sitja, amb la terra, arribava a tenir una alçada d’uns tres metres i, per acabar de posar-hi la llenya i la cobertura final, els carboners s’ajudaven d’una escala que improvisaven amb quatre troncs allà mateix.

 

Una vegada acabada la muntanyeta de llenya, es cobria amb la brosta (feixos de branques tendres de mata, de fulles verdes de càrritx o d’altres tipus de branca amb fulles) fins arribar a tapar tot el munt. La brosta servia per aconseguir una bona flama de foc inicial quan la sitja era encesa i evitar que se filtràs la terra que hi posarien després a través dels troncs que s’havien d’anar cremant per convertir-se en carbó. Tot açò era tapat, finalment, amb un gruix d’uns tres centímetres de terra ben premsada per evitar que la llenya cremàs de forma incontrolada com una foguera; d’aquesta manera s’obtenia la semicombustió necessària per aconseguir un carbó final òptim.

 

Després d’acabar la cobertura, per tal d’evitar que el munt de llenya caigués sobre ell mateix, paredaven els costats de la sitja amb una paret seca d’alçada variable segons les dimensions de la sitja. La primera filada de còdols la feien directament sobre les branques envoltant tot el diàmetre de la sitja, però deixaven un forat d’un pam a cada metre, les fumeres, per tal de regular l’entrada i sortida d’aire i facilitar una bona i uniforme combustió de la llenya. Damunt la primera filada de còdols posaven brosta, un pam de terra ben premsada i una altra filada de còdols, i així successivament fins que havien fet les que fossin necessàries, amb la qual cosa evitaven que el fum sortís entre els còdols. La resta de la sitja que quedava sense paredar, anomenada capell o corona, la ben cobrien de terra finsa la boca del fumeral per tal d’evitar la transpiració.

 

Per cremar la sitja primer feien un foc a part, i quan començava a tenir caliu n’agafaven amb un poal i l’abocaven dins l’ull, a la part superior de la sitja. Després hi tiraven llenya tallada molt petita, el tapaven amb una tapadora de llauna i amb terra perquè no entràs l’aire i esperaven una hora, el temps suficient perquè el caliu encengués la llenya. Un cop encesa, llevaven la tapadora, omplien la sitja de llenya petita fins la boca de l’ull, el tornaven a tapar i esperaven que la flama pujàs amb l’ajut de les fumeres fins a la boca de l’ull, la qual cosa trigava unes tres o quatre hores. Després el tornaven a destapar i, amb la barra de bossonar (barra de llenya de pi prima i una mica més llarga que l’alçada total de la sitja), pitjaven bé la llenya cremada perquè el caliu quedàs ben comprimit al fons. Amb la mateixa barra, tornaven a afegir llenya ben pitjada fins que arribàs una altra vegada al nivell de la boca de l’ull i, finalment, la tornaven a tapar. Després d’onze o dotze hores repetien l’operació i així successivament durant tres o quatre dies.

 

Quan el foc arribava a dalt, les fumeres de la part inferior es tapaven amb terra perquè quedàs dintre i s’anàs cremant la llenya. Més tard es destapaven per graduar la intensitat del foc a mesura que se’n necessitava més o manco en alguns dels processos de cremada.

 

En veure que per l’ull de la sitja començava a sortir un fum de color blau, significava que la llenya de l’ull havia anat baixant i s’havia anat cremant la de sota. Per tant, el foc sortia gradualment per les fumeres, que s’anaven tapant i, així, l’ofegaven fins arribar a apagar-lo, perquè el carbó estava gairebé cuit. Aquest darrer procés rebia el nom de passar fumeres.

 

Un cop el foc estava apagat del tot, havien d’esperar un parell de dies per tal que el carbó es refredàs. Després, començaven a desparedar la sitja retirant les filades de còdols, destapaven l’ull i la buidaven des de dalt. També n’hi havia que obrien un portell de baix a dalt a la paret de còdols i treien el carbó amb l’ajuda d’un ganxo de ferro. Però el més freqüent era treure el carbó per l’ull: llevaven la tapadora, treien la brosta cremada i hi introduïen terra crua per tal d’ofegar bé el carbó superficial. Una vegada fred, treien una primera remesa de carbó amb el ganxo, després hi tornaven a tirar terra per ofegar el carbó de baix i en treien una altra remesa. I i així successivament fins que buidaven totalment la sitja. A mesura que extreien el carbó anaven separant tots els productes de la sitja. Així, separaven el carbó de qualitat dels fumalls, que eren els troncs gruixats de llenya que no s’havien acabat de cremar.

 

D’altra banda, els trossos de carbó que es trencaven en trossets més petits quan s’extreien de la sitja rebien el nom de molinada, i anaven molt bé per encendre maridets de llit o brasers de taula camilla. Com que la molinada no es considerava producció de carbó pròpiament dita, els beneficis de la seva venda eren íntegrament per al carboner.

 

Independentment de la sitja, es feia carbonet o picó de la branca de marina que havia sobrat de cremar la sitja. Com que no era carbó tan bo, era més barat i era ideal per a cuines de ferro i maridets, i el benefici també era tot per al carboner.

 

De les restes dels fumalls d’altres cremades es podia fer una xibau, sitja de carbó molt més baixa i petita que les anteriors amb només dues filades de pedres de paret i dues fumeres amb la qual s’obtenia carbó amb un mínim de cocció de vint-i-quatre hores.

 

Un altre tipus de carbó era el de ferrer, que es va inventar per pal·liar la mancança de carbó de mina o de pedra que utilitzaven els ferrers i que era importat després de la Guerra Civil. El carbó vegetal més semblant al de pedra fou l’obtingut de la llenya de bruc. Aquest tipus de carbó no es feia a la sitja, sinó al clot de fer carbó de ferrer, que consistia en un forat paredat de devers un metre de fondària en el qual coïen les rabasses de bruc femella. Quan ja hi havia caliu, l’ofegaven tapant el clot amb una llauna i abocant-hi terra o arena al damunt durant un dia. Després esperaven que refredàs dos dies i purgaven la terra per aconseguir el carbó, o bé el treien amb l’ajut d’un ganxo de ferro.

 

Finalment, també hi havia un altre tipus de sitja, la sitja de barco, que era molt freqüent a Mallorca i es va intentar introduir a Menorca; però només amb un cert èxit en alguns llocs de Maó i Ferreries. Rebia aquest nom per la forma del capell, que adquiria la d’una barca invertida.

 

Nota: la informació per elaborar aquesta pàgina ha estat facilitada per Antoni Camps Extremera.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR