Forns de calç

 

La calç fins fa molt poc temps, era la primera matèria en el ram de la construcció, ja que l’emblanquinat amb calç és inseparable de la paret de marès o del mur fet de pedra i morter de tota construcció menorquina. La tradició d’emblanquinar les parets amb calç es deu a raons múltiples: en primer lloc, protegeix les parets tradicionals, normalment fetes amb materials de consistència molt fràgil, de l’acció dels agents climatològics; en segon lloc, la calç deixa transpirar el mur i, per tant, la humitat interior de qualsevol habitatge es condensa a la part exterior del mur; i, finalment, el color blanc tèrmicament dóna més frescor quan fa calor. 

La calç s’obtenia de la penya viva, és a dir, de la de tipus calcari (les millors de les quals provenien del miocè mitjà), que es transformava en calç per l’acció del foc dins el forn de calç, construït i mantingut pel calciner o forner.

un forn de calç en actiu

Fons Alfredo Mallo Mallo. Arxiu d'Imatge i So de Menorca (CIM)

El forn es feia en un lloc que facilitàs al màxim possible la seva construcció i el rebliment amb pedra. Per tant, cercaven llocs on la penya afloràs a la superfície, amb la qual cosa s’estalviaven incòmodes transports, o bé zones marines, on hi ha abundància de rama per mantenir el foc. La confluència d’abundància de pedra calcària i la presència d’una bona marina determinava una ubicació idònia per a la construcció d’un forn de calç, només feia falta un senzill contracte verbal amb el propietari del terreny i ja es podia començar amb la feina. 

Per construir un forn de calç primer de tot feien un gran cercle al lloc triat per ubicar-hi el forn i seguidament començaven a escombrar, és a dir, a treure’n les herbes i buidar-lo de terra amb l’ajuda dels càvecs i les aixades. Feien un gran clot circular, l’olla, d’un diàmetre d’entre 6 i 10 m i de devers 2 m de profunditat, amb les parets lleugerament orientades en diagonal. 

Una vegada feta la caixa, construïen una paret circular de pedra seca alçada a plom, sa paret de s’olla, d’una certa amplària i amb pedres grosses de la mateixa pedra calcària que hi havia a l’entorn en els forns més antics (amb els temps es va substituir per la pedra d’esmolar, que a alta temperatura no es converteix en calç, i, més modernament, s’ha substituït per misons de terra cuita molt més resistents). L’espai que quedava entre aquesta paret i els límits diagonals de la caixa es reblia amb macs i còdols petits i després es recobria la superfície de l’interior del forn tapant totes les juntes existents entre pedra i pedra amb argila, que no crema tan fàcilment, perquè no passàs el foc. A mesura que feien la paret, les pedres també es podien fixar amb aquesta argila. L’espai que rodejava tota la paret, que solia tenir un diàmetre aproximat d’uns 5 m, també rebia el nom de l’olla.

Superada la fondària de l’olla, seguien amb la mateixa paret a plom, que arribava a tenir una alçada de 3 o 4 m. Es tractava de la continuació de la paret de l’olla, que per dins també es cobria de fang, mentre que la part exterior es reforçava amb un mur ben gruixat de pedres a manera de talús que rebia el nom de murada (al llevant de l’illa, la paret de l’olla i la murada juntes reben el nom de cordó). El talús del forn feia pendent per poder pujar el pedreny amb carro o civera i per poder carregar el forn, i, a la part superior, hi havia una plataforma plana entorn del forat de l’olla per poder maniobrar en els diferents procediments de producció de calç. Al nivell del terra, deixaven una obertura (la bocada) que serviria per carregar el foc i per treure’n la calç, que després taparien amb pedreny i fang quan el forn estigués en funcionament, deixant només una petita obertura, la boca, per on ficaven la rama una vegada encès el foc i durant tot el temps de cocció.

La construcció principal era aquesta, i una vegada construït l’utilitzaven moltes vegades. Així,els calciners s’estalviaven la feina de fer-ne un altre, només calia que recobrissin les parets internes de l’olla amb una nova capa de fang de terra en cada fornada. 

En el procés d’obtenció de la calç, primer de tot calia fer dues feines: tallar la rama necessària per cremar en el forn i treure el pedreny per omplir-lo. Les pedres de millor qualitat eren les que s’extreien de sota terra, mentre que les pedres obtingudes de la superfície produïen una calç de molt inferior qualitat.

Per omplir el forn amb la pedra que s’havia de calcinar començaven per la part inferior de l’olla. Feien un mur circular dins el forn, d’uns 20 o 30 cm d’amplària, sense gens d’argamassa ni terra i amb lleugeres separacions entre les pedres per deixar passar el fum i el foc entre elles; deixaven la base central de l’olla sense cobrir i anaven pujant a poc a poc tot augmentant l’amplària a cada filada . Aquesta paret s’anava orientant cada vegada més cap a la part interior de l’olla, fins que arribava a confluir en un mateix punt i finalment es tancava formant una falsa cúpula i una volta semiesfèrica a la part interior que s’anomenava la volta. Les pedres que s’havien emprat fins arribar a aconseguir aquesta volta rebien el nom de llambordes i a mesura que s’anava tancant deixaven els forats necessaris entre còdol i còdol perquè el foc cogués bé tota la pedra paredada. Tant com s’anaven col·locant les llambordes, es reforçaven per darrere amb els matacans, que quedaven engronats entre elles i eren de mida més petita. Darrere els matacans s’engronaven pedres encara més petites que rebien el nom de matacanets i, finalment, l’espai que quedava entre els matacanets i la paret de l’olla s’omplia de reble, pedreny de la mida del puny. Totes aquestes pedres es convertirien en calç. 

Quan pujaven les parets de l’interior del forn, en arribar a tall de davantal, és a dir, a l’alçada del terra de la bocada, s’havia de deixar el que anomenaven la boca, una obertura d’uns quaranta centímetres d’amplària per seixanta centímetres d’alçada per on després ficarien el foc i alimentarien el forn amb rama durant la cocció. La part inferior de la boca s’enllosava amb una gran pedra plana coneguda amb el nom de pala-mola (o paramola), la qual es recolzava damunt la paret de pedreny a calcinar que començava al fons de l’olla. Feien una mena de triangle o semicercle posant dues pedres llargues i lleugerament arquejades, les boques, que es recolzaven l’una amb l’altra; i a cada banda d’elles en col·locaven unes altres de petites, les claus de sa boca, damunt les quals anaven els lleons, amb els extrems de la part superior recolzats l’un amb l’altre. Per sobre de la boca continuaven paredant cap amunt fins arribar a tancar la volta. 

Quan s’arribava a la part superior de la boca hi col·locaven les peces curtes, d’uns vuitanta per uns trenta centímetres, i, al damunt, les peces llargues, cinc o sis pedres com les anteriors d’una longitud d’un metre de llargària amb l’amplària i el gruix de les curtes. Totes aquestes peces es col·locaven horitzontalment cap a l’interior del forn i formaven un sostre rígid de part damunt de la boca. Finalment, continuaven pujant fins acabar de tancar totalment la volta amb les llambordes. 

La volta, que acabava arran de murada, es tancava amb les peces de cloure, que es disposaven entorn de la clau, pedra ben triada que feia la funció d’un tap d’ampolla, amb la qual cosa es reforçava i s’acabava de donar la consistència necessària a tota la volta. Acabada la volta, omplien la resta de pedreny per tal de deixar el forn ras, al nivell de l’alçada de la murada o el cordó. Per sobre, hi feien un caramull de pedra més petita, d’uns dos metres i mig de diàmetre, amb les parets rectes però lleugerament bombades, que rebia el nom de  claper o caramull, que es reforçava tot voltant amb una bancada de pedreny perquè no s’esfondràs i es tapava completament perquè no sortís el foc amb una capa de fang de calç o calç bruta obtinguda del ròssec d’altres fornades. El claper es podia rematar amb una pedra ben escollida, que venia a ser la representació simbòlica de sant Vicenç, patró dels calciners, per tal d’assegurar que la volta no passàs per ull durant la cocció, cosa que significaria perdre tota la feina feta.

Després ja podien acabar d’omplir el forn amb feixos de rama i encendre’l. El foc sempre s’havia de mantenir amb la mateixa intensitat per tal d’aconseguir una cocció ideal i una bona qualitat en el producte resultant. El calciner coneixia l’estat de cocció en què es trobava el pedreny observant el color del fum i del foc que treia per la boca, que havia de ser blanc, igual que la pedra. Quan la calç havia refredat prou, després de dos o tres dies, ja la podien treure del forn a través d’un passadís fet al claper.

D’un forn de mida convencional es podia extreure uns 2.000 quintars de calç, però con que la pedra, en coure, perd aproximadament un 45% del seu pes original, per produir aquesta quantitat de calç calien dos mil feixos de rama d’un parell de quintars cadascun i uns 4.000 quintars de pedreny.

Quan la treien del forn, separaven la calç més compacta (calç de terròs) de la més fosa (calç fusa). Per emblanquinar, s’emprava la calç de terròs o calç viva, que s’havia de deixar fondre dins aigua fins que es fes líquida i s’aplicava capa damunt capa seca amb una granereta d’emblanquinar, feta de fulles de palma.

Però la calç no només s’emprava per emblanquinar, ja que amb una barreja d’una part de calç de terròs dissolta en aigua per dues i mitja d’arena de terra s’obtenia un ciment, anomenat paleta comuna, molt emprat pels manobres per fer parets de pedra i morter, que, passat un cert temps, arribava a tenir una consistència veritablemen sòlida. A més, la calç de terròs també era utilitzada pels assaonadors per refluixar els pèls dels cuiros en els calciners de l’assaonadoria.

Si els terrossos de pitjor qualitat es destinaven a emblanquinar, els de millor qualitat se separaven de la resta i, amb ells, preparaven la calç d’estuc, que es feia servir per donar paleta d’estuc a les parets. L’estuc, barrejat en una proporció de meitat i meitat amb arena de marbre o amb arena blanca de platja, donava la paleta fina, utilitzada per estucar les parets de certes cases acomodades del poble.

 Pel que fa a la calç fusa o calç de grava, que era purulenta i provenia dels trossos crus de pedra enterrats amb la cendra de la rama, l’empraver per fer fang de calç o calç bruta, utilitzada per tapar la part superior del forn de calç abans de començar la cocció, per enfangar la paret de la bocada i per fer paleta comuna.

 

 

Nota: la informació per elaborar aquesta pàgina ha estat facilitat per Antoni Camps Extremera.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR