A Menorca, hi ha una sèrie de balls que, tot i que s’han conservat, no ho han fet amb la mateixa força que els quatre més coneguts. Entre aquests hi ha:
El ball d’anques (un tipus de sarabanda) i les quatredanses (corrupció del mot contradansa), a la zona de llevant de Menorca. Aquest darrer és un ball més senyorial i cortesà, que s’executa amb sis, vuit o més persones fent diferents figures i moviments. A. Febrer recull el mot en el seu diccionari i el Diccionario de autoridades ja en parla el 1729 en fer referència a una nova dansa.
El rigodon i el ball de lanceros, que anomena Deseado Mercadal, són balls de darreries del XIX que alguns autors cataloguen com a variacions de la contradansa. Curiosament, amb el nom de lanceros també es coneix l’onzena figura del fandango des Migjorn Gran (Volum I, Cançoner popular de Catalunya).
I també s’ha conservat la música del copeo i de ses peteneres; però malauradament els balls corresponents, a diferència del que ha passat en algunes poblacions mallorquines i del llevant peninsular respectivament, s’han perdut.
A més, entre els balls que han caigut en desús, consta que en el segle XVIII els menorquins també coneixien balls com:
La xàquera (el maonès A. Febrer recull el terme en el Diccionari menorquí, espanyol, francès i llatí), que era un tipus de dansa de caràcter cerimoniós i solemne que avui encara es balla a València.
La gallarda (també recollida al Diccionari menorquí, espanyol, francès i llatí), dansa airosa de moviment ràpid i de compàs ternari els orígens de la qual alguns autors situen al nord d’Itàlia. En el segle XVI presentava un estil senzill i homofònic amb melodia en la veu superior. Amb el temps es va alentir i aquesta va ser, segurament, causa que caigués en desús.
La pavana (ídem que els termes anteriors), ball de moviments lents i pausats, de compàs binari, que es ballava en els segles XVII a XIX. Originària d’Itàlia, sovint feia parella amb sa gallarda, que era més viva.
Ses mateixes, que era un ball popular més pausat i reposat que la jota, amb la qual, erròniament, alguns autors mallorquins l’han agermanada, ja que gràcies a una disputa entre dos ciutadellencs mentre ballaven mateixes, allà cap a l’any 1726, sabem que ja es ballaven cent anys abans que arribés la jota. Persones majors d’algunes poblacions mallorquines han permès recuperar aquest ball, per sort encara viu a l’illa veïna.
