El fandango

 

El fandango és un ball que mereix una atenció especial, ja que és el més conegut i més estès entre els grups de ball menorquins.

Era una dansa espanyola de ritme ternari i de moviment ràpid. El 1732, el Diccionario de autoridades el defineix com un ball alegre i festiu que va portar la gent que havia estat als regnes de les Índies, i agradava per igual a tots els estaments socials. A l’inici del segle XVIII es va popularitzar i es va estendre per tot el sud i el llevant peninsular dins l’ambient teatral-tonadillero. Era un ball de moviments voluptuosos, ritme viu i tonada alegre.

Els menorquins també el van adoptar i el van adaptar a les particularitats del caràcter illenc. El 1752 John Armstrong parla dels balls menorquins, sense determinar quins, que a l’hivern es feien a les cases i a l’estiu a les places, l’home exterioritzant la seva força i activitat i la dona amb moviments lents i mirant sempre enterra. Així mateix, el 1782, amb motiu de l’arribada del comte Cifuentes a Ciutadella com a governador de Menorca, consta que el van rebre amb fandangos a la plaça des Born. I el 1786, segons C.F.H. Lindemann, el fandango era un ball de moviments ben simples tocat amb guitarra i que seguia el compàs amb les castanyoles o les baquetes del tambor. Tenia una sonoritat que expressava una tendresa especial.

els sis primers passos

Actualment a Ciutadella es conserven divuit passos de ball amb les músiques del fandango de dalt, el fandango per a onze i sa rondella. Les altres poblacions també tenen els seus fandangos; com ara el de Ferreries, el menorquí o sa fandanguera, però tenen un aire més semblant a la moda musical i de ball del segle XIX.

La part instrumental correspon a la tornada, que sempre és el mateix pas, anomenat amb la forma castellana paseo, mentre que la part vocal acompanyada dels instruments correspon a la cobla cantada. Cada cobla és un pas diferent, i té sempre la mateixa melodia, només canvia el text; però no té per què haver-hi cap relació entre els textos de les diferents cobles del fandango.

Maria Antònia Moll Seguí, en el seu llibre El folklore musical de Ciutadella (1994) fa una explicació detallada del ball de fandango i també en recull unes quantes cobles.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR