De Sant Miquel a Nadal

 

A la tardor, al camp de Menorca, podem observar els colors verds, ocres i marrons, ensumar la terra humida i escoltar els sons particulars de les feines que hi fan els pagesos i que marquen l’inici d’aquest cicle de l’any camperol comprès entre el 29 de setembre, dia de Sant Miquel, i el 26 de desembre, dia de Sant Esteve, conegut a Menorca amb el nom de es santmiquelnadal.

Les feines que es feien tradicionalment al camp menorquí en aquesta època són aquestes:

Fer el ramer

Una de les feines que es duien a terme just abans del període de es santmiquelnadal, entre finals d’agost i inicis de setembre, era la de fer el ramer. Consistia a preparar una bona provisió de rama i llenya per poder passar tot l’any i que utilitzarien tant per cuinar com per encendre la foganya i escalfar-se durant l’hivern.

Per fer el ramer tallaven la llenya i la rama de les marines del mateix lloc, de llocs veïns o de camins propers. Aquesta feina la feia l’amo ajudat per algun missatge i solia durar més o menys una setmana.

carretó

Les eines que empraven eren, bàsicament, l’aixada de rastrell, les destrals, el dall, la serra de mà, el verduc, el xerrac i un bon capolador, tronc on tallaven els tions més gruixuts. També es podien ajudar d’un guitzoll, per tallar les mates plenes d’esbarzers, i d’un ganxo de llenya o de ferro per estirar-los. Per fer la llenya tallaven ullastres (encara que a molts llocs el pagès no la podia emprar perquè estava reservada als senyors o bé per obrar), ametllers, troncs morts de pins, sivines i alzines. La rama, en canvi, s’obtenia esporgant branques mortes de pins i alzines, o bé tallant mates i ullastres dels corrals, de les tanques o les marines del mateix lloc.

Quan tenien la rama tallada i els feixos fets, arribava l’hora de transportar-los cap a les cases i guardar-los al ramer i al llenyer. Per traginar-los podien fer-ho de dues maneres: feix a feix amb un matxo o un ase, o bé amb un carro de pagès que podia dur més d’un feix.

Eixermar

Fet el ramer, abans de començar a espedregar el sementer també era important eixermar. Es tractava de fer net les voreres dels camins, les síquies i les tanques de totes les males herbes que havien crescut durant la primavera. Les eines principals per eixermar eren: una forca de tres o quatre forcalls (de les que s’utilitzaven a l’era per ventar el blat), una forqueta, un guitzoll, un falçó, una aixada i un ganxo de ferro.

Amb la forca, la forqueta o el ganxo separaven el tros de mata o esbarzer que volien tallar i donaven un cop de guitzoll amb l’altra mà. Amb les rames i els esbarzers tallats, feien munts que es deixaven per cremar.

La ferrada de Sant Miquel

Just abans que comencés el santmiquelnadal era molt important la feina dels ferrers. Sota la protecció del seu patró, sant Eloi, eren els encarregats d’acerar, posar a punt, les relles de les arades i ferrar totes les bísties que els pagesos emprarien per llaurar i sembrar la terra.

El dia de la ferrada de Sant Miquel, la més important de les tres que es feien durant l’any, el ferrer es desplaçava fins al lloc amb bicicleta, o bé l’amo l’anava a cercar amb el carretó. Normalment, l’amo i els missatges, sempre disposats a donar una mà, ajudaven el ferrer i, amb més o menys mig dia, la ferrada quedava aclarida.

Quan deien «aquesta bístia va llisa», volia dir que només feia falta baratar-li els claus. D’això també se’n deia referrar. Si, en canvi, deien «aquesta bístia va llarga», era que necessitava ferrar de nou.

El ferrer anava al lloc proveït amb el material següent: dos martells, una raspa, dues estenalles (una per tallar el casc i una altra per tallar les puntes dels claus que sobresortien), un llambroix, dos pots plens de claus de ferrar, ferradures per al bestiar de cabestre i calls per als bous, un travador de sola, i una enclusa no gaire grossa, que hi havia al mateix lloc, per acabar de donar forma a les ferradures.

Amb les bísties ben ferrades i les relles acerades, només faria falta visitar el ferrer en el cas que una rella es trenqués, o bé si alguna bístia perdia una ferradura.

Espedregar

La primera feina abans de començar a llaurar era la d’espedregar el sementer, que consistia a arreplegar el pedreny més gros de les tanques, traginar-lo amb una civera i fer-ne munts que anomenaven clapers. També aprofitaven aquesta època per arranjar els enderrossalls de les parets seques. El pedreny petit, que a Menorca és molt abundant, i les grans roques que afloraven en superfície es deixaven; s’ha de dir, tanmateix, que molt del pedreny molest sortia mentre es llaurava.

Llaurar

Les feines de girar o llaurar erm i les de regirar el sementer del blat es repartien entre els cavadors, que eren els que cavaven roques, voreres i racons, per a la qual cosa empraven l’aixada de cavar roques o aixada sense rastell i el càvec, i els que llauraven amb l’ajut de les arades.

Un pagès fent la feina de llaurar la terra

Els tipus d’arades que s’empraven més comunament a Menorca eren tres:

– L’arada de colla o arada de dues bísties, que era l’arada pròpiament menorquina i que utilitzaven per llaurar amb dues bísties (tant eren bous com bísties de cabestre).

– L’arada borda, arada de foc o arada d’una bístia, que utilitzaven per llaurar amb dues bísties (estirada únicament per bísties de cabestre).

– Els erxos, que empraven per sembrar, és a dir, per llaurar tapant les llavors. Hi havia dos tipus d’erxos: els de dues bísties i els d’una bístia, i de tres models: de tres relles, de cinc i de vuit relles.

L’arada menorquina estava composta de tota una sèrie de peces d’ullastre (clàvia, nas, tiràs, telera, cameta, reteler, dental, mantí, orella dreta i orella esquerra) unides per armelles de ferro.

Arada menorquina

La feina de llaurar resultava molt feixuga en tanques magres de terra, on la roca aflorava molt en superfície. Quan les tanques eren molt més riques en terra i tenien manco penya en superfície, la llaurada retia molt més, i era molt important llaurar amb arada plena, és a dir, fent entrar molt l’arada a l’interior de la terra, perquè les orelles de l’arada la remenessin bé, ja que normalment quan es girava la terra solia estar molt seca i dura després d’un estiu de poques pluges.

Aquesta feina s’organitzava de manera molt similar a la de segar: llauraven en tornalls, és a dir, començant a un extrem de la tanca i fent un solc ben recte. Al final del solc aixecaven l’arada i giraven cap a la dreta o l’esquerra, segons el punt on havien començat, i feien un altre solc paral·lel a l’anterior, i així fins acabar la feina.

D’altra banda, els cavadors, a més de cavar voreres, racons i roques, també s’encarregaven de desesterrossar la terra, és a dir, de rompre els terrossos més grossos de terra que els llauradors havien deixat amb l’arada, i de cavar les llobades o les jàsseres, torçudes dels solcs en els quals l’arada no havia fet girar convenientment la terra i que convenia repassar perquè quedessin a punt per tirar-hi la llavor.

La sembrada

Finalment, abans de tirar les llavors de blat, havien de cellonar o fer els cellons a les tanques del sementer. Els cellons eren un solcs especials, paral·lels a la direcció dels solcs de la llaurada, que delimitaven espais de la llargària de la tanca i d’una amplada aproximada de 10 a 12 passes. Aquests solcs especials es feien amb l’arada estirada per dues bísties i servien de referència i guia al sembrador per tirar el gra sense deixar cap espai sense sembrar. Els cellons es podien anar fent alternativament a la feina de sembrar les llavors, que es mesclaven i s’anaven tirant ordenadament amb l’ajut de la civadera o sembradora, una senalla feta de llates d’espart amb dues anses, amb una de més llarga que l’altra. L’ansa llarga anava penjada a l’espatlla del pagès i la curta s’agafava amb la mà.

Després de regirar i cellonar el sementer, sembraven el blat, cosa que a Menorca es feia al vol, és a dir, tirant la llavor amb la mà, agafant un punyat de dins la sembradora, i obrint el puny espargint el gra per la terra i seguint els cellons per no deixar cap racó de la tanca sense sembrar. El recorregut de l’espai limitat pels cellons, el feien en els dos sentits, és a dir, primer de dalt a baix i, després, en sentit contrari. Fins que no estava acabada la feina de sembrar un celló no passaven al següent. Una vegada tirada la llavor, tornaven a llaurar fent solcs al costat dels originals per tal de tapar-la. Aquesta tercera llaurada es deia sembrar. Per açò, en terres molt rocoses empraven l’arada, i en aquelles on la terra era més abundant, els erxos.

Per acabar passaven la barrera o el desterrossador, per tal que la llavor quedés colgada i ben enterrada i la terra ben aplanada, la qual cosa feien amb una bístia de cabestre. El desterrossador era un ormeig compost de cinc o més barres de llenya ben gruixudes i feixugues paral·leles ajuntades per dos travessers perpendiculars, que tenia una anella a la part de davant per poder-la fermar a l’animal. Sembla que en temps més antic, per desterrossar, feien servir una barrera per rompre els terrossos, i d’aquí que els desterrossadors tinguessin una forma semblant a aquestes.

El porc des santmiquelnadal

Les porquejades, a molts llocs i cases del poble se solien fer entre el mes de gener i febrer. Tot i així, per damunt Tots Sants poc en quedava, d’aquell porc, i en ser un temps en què als llocs hi havia més gent que de costum per ajudar a llaurar i sembrar, era normal matar el porc des santmiquelnadal per acabar de passar l’any. Les porquejades volen fred perquè el procés sigui més higiènic i la conservació sigui més bona.

Normalment duraven tres dies, en els quals hi havia molta feina i es reunien família, amics i coneguts. Actualment, amb l’ajut d’eines i maquinària més moderna, les porquejades s’aclareixen en un dia i mig. Entre tanta gent, es creava un ambient festiu en el qual petits i grans xalaven molt!

Per Tots Sants murtons i aglans, cama-seques i esclata-sangs

El santmiquelnadal sempre ha estat una època de badar poc i fer molta feina. Això comportava que els pagesos no tinguessin gaire temps lliure per dedicar a activitats d’oci, com ara anar a caçar o a recol·lectar fruits propis de la tardor. Tot i així, sempre que podien, normalment els diumenges, gaudien d’aquestes activitats en companyia de familiars i amics.

La tardor era una bona època per anar a caçar tords, perdius i conills. L’amo i missatges preparaven les escopetes i els cartutxos i sortien a provar sort. Alguns solien partir acompanyats dels seus cans.

Quan es van començar a implantar les llicències de caça i les vedes, a més d’un atrevit que no les respectava qualque dia li va tocar córrer. Algunes vegades la cacera acabava amb un bon dinar de germanor en un dels llocs.

Per damunt Tots Sants arribava el moment d’anar a cercar cama-seques, esclata-sangs, gírgoles i peus de crist. És ben conegut que els bons cercadors tenen sempre localitzats els seus famosos rotlos i, si l’any havia estat bo, era molt normal que tornessin a casa amb els paners ben plens. Aquesta era una de les activitats que es podien compartir amb els més petits de la casa.

Nota: La informació d’aquesta pàgina s’ha extret de l’exposició “De Sant Miquel a Nadal. Feines de tardor al camp menorquí”, exposada amb motiu de les Jornades de Cultura Popular i Tradicional organitzades el 2009 pel Consell Insular de Menorca, l’autora i comissària de la qual fou Sandra Barber Fullana.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR