Gloses

Glosar o contar històries a la manera dels romanços és una part important del patrimoni musical i cultural de Menorca.

La glosa és una forma de poesia curta i improvisada que, a Menorca, té entre sis i vuit mots (o versos) heptasil·làbics amb una rima consonant que fa dos tipus de sons iguals que es combinen dins l’estrofa. Les composicions de menys de sis mots es consideren cançonetes i les de més de vuit, poesies.

Hi ha dos tipus de gloses:

– les escrites (també anomenades “de cas pensat”), que solen narrar esdeveniments puntuals i sobre les quals reproduïm l’article Glosadors de cas pensat publicat a la revista Àmbit de setembre-desembre de 2011;

– les cantades o improvisades, que són les que tenen més tradició a Menorca.

La tradició de glosar ve de molt antic, i no només continua viva a Menorca, sinó que també la trobam en altres indrets com Mallorca, Catalunya, el País Basc, Múrcia, les illes Canàries, l’Argentina, Xile o l’Uruguai, tot i que amb noms diferents. I és que, antany, el glosat era un gènere molt conreat, ja que era un divertiment més del temps d’en primer en què es comentaven i es donaven a conèixer les notícies més interessants del moment.

Tanmateix, sempre s’ha relacionat amb el món de la pagesia, ja que els glosats es feien en ocasions especials com podien ser les porquejades, les festes pageses o durant les vetllades al camp; però no tots els glosadors eren pagesos, també n’hi havia de menestrals, tot i que aquests eren generalment ferrers i araders, dos oficis molt lligats al camp.

imatge d'un glosat

Glosat amb motiu de l'Any Borja Moll (2003)

Per fer un glosat, s’ajunten dos o més glosadors que, després d’una introducció, es disposen a fer una senzilla escomesa en què un glosador ataca el tema que s’hagi escollit per al glosat i l’altre el defensa. En aquesta mena de combat, cada glosador posa a prova l’enginy i la capacitat de resposta ràpida i improvisada de l’altre; de manera que, de vegades, acaben picats de veritat. D’altra banda, la glosa i el glosat tenen el valor de la comunicació empàtica, d’aquella comunicació que és alguna cosa més que un simple fet instrumental, de transmissió d’informació. La predisposició dels que s’asseuen per gaudir d’una conversa de vegades irònica, d’altres crítica, fa que la comunicació esdevengui plena, completa, profunda.

Entre els glosadors menorquins més destacats podem parlar de Josep Vivó (el primer glosador del qual es té memòria, en el segle XVIII), Antoni Olives (l’amo de Son Mascaró), Josep Reixac (Bep Manxa), en Pere de Carbonell, Miquel Ametller, Esteve Barceló, Jaume Janer, i els glosadors de la nova fornada com Moisès Coll, Pilar Pons, Joan Moll o Miquel Truyol, entre altres que trobareu a l’apartat “Els glosadors” d’aquest mateix web.

A Menorca, l’instrument que sempre sol acompanyar el glosat és la guiterra, amb una tonada somiosa, coneguda amb el nom de ses Porgueres, que té quatre parts: dues de to menor i dues de to major relatiu. Entre el primer i el segon mot del glosador hi sol haver quatre compassos d’espera.

Alguns dels sonadors més coneguts al llarg de la història han estat en Pau Mir, en Tripa, en Nicolau de Santa Clara, en Clareta; i més actualment, Antoni Pons, Nito Ferrer, Miquel Taltavull, Ismael Moll Pelegrí, Antoni Carreras, Bep Guàrdia i Eva Cardona.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR