Sínies i pous de torn

Les sínies són elements hidràulics tradicionals que tenen com a finalitat extreure l’aigua del nivell freàtic cap a l’exterior i conduir-la cap a les terres que es volen regar. La sínia s’activa mitjançant la força motriu d’una bístia de cabestre, i és el sistema d’elevació de l’aigua més característic de Menorca per regar horts i jardins.

L’origen de l’ús de sínies es remunta al període islàmic, i la seva existència queda evidenciada en la documentació històrica de l’època medieval. Malgrat açò, sembla que la proliferació d’aquests enginys mecànics més aviat s’associa a la parcel·lació de terres i l’extensió dels horts als voltants de les poblacions durant els segles XVIII i XIX. En les primeres dècades del segle xx, les sínies tradicionals donaran pas a un tipus de sínia més mecanitzada, amb engranatge de ferro de fabricació industrial; però, cap a meitat de segle, l’extracció de l’aigua del pou amb la força de la bístia ja havia estat substituït, en la majoria de casos, per motors elèctrics, fet que va provocar que les antigues sínies patissin importants transformacions per tal d’adaptar-les a aquest nou sistema. En la dècada de 1960 les sínies ja estaven en plena decadència i les darreres que van funcionar a Menorca sembla que ho van fer fins a la dècada de 1980.

La sínia és un complex engranatge mogut per una bístia i que serveix per pujar l’aigua d’un pou a la superfície per tal de canalitzar-la cap un safareig, un dipòsit descobert construït de marès o formigó i impermeabilitzat del qual parteixen les síquies i canalitzacions que duen l’aigua als diferents indrets de l’hort, o que dóna directament a les canalitzacions que arriben a les terres de reguiu. Antigament totes les peces de l’engranatge de la sínia eren de llenya i eren fetes pels araders, però amb el temps es van anar substituint per peces de ferro.

El centre de la sínia és el pou, i als voltants de la boca hi ha una plataforma elevada, la mola de la sínia, per on volta la bístia que activa l’engranatge. El pou està tancat lateralment amb una estructura formada per dues porcions de paret, baixes a la part anterior però que pugen fins arribar a tenir doble alçada a la posterior. A la part més elevada d’aquesta paret hi ha dues columnetes que aguanten el jou, la biga que subjecta la peça vertical principal, l’arbre, i que a la vegada subjecta la maquinària. L’arbre sosté el rodet, dos gran anells verticals de fusta units pels braçols, que serveixen de dents de l’engranatge. Cada roda del rodet es fixa a l’arbre amb els creuers del rodet. La part superior de l’arbre és travessada per la perxa, a l’extrem de la qual s’enganxa la bístia per la guia; es fa caminar la bístia per la plataforma que hi ha al voltant de la sínia i, així, fa girar l’arbre i, consegüentment, el rodet.

A la boca del pou hi ha la roda, feta amb un anell doble de fusta reforçat amb els creuers, sostingut per un eix robust, la truja, que descansa a les parets laterals del pou. Els dos cercles de la roda s’ajunten amb les pintes, que serveixen de dents i que engranen amb els braçols del rodet. Enganxats a les pintes hi ha el cadufs, lligats a una corda o cadena, el rest, que envolta la roda de la sínia. Els cadufs aboquen l’aigua a la pastereta i, des d’aquí, es canalitza cap a un safareig o directament a la terra de regadiu mitjançant les corresponents canalitzacions de pedra. La darrera peça de la sínia és el belitre, barra de llenya encaixada per un cap a una de les parets de la sínia que sosté el jou i amb un forcat a l’altre extrem que actua d’engranatge amb els braçols del rodet a fi que, quan la bístia s’aturi, la màquina també s’aturi i no pugui voltar en sentit contrari.

pagès devora un pou de torn

Fons Jaume Riudavets Moll. AISM. CIM

El pou de torn, com la sínia, és un dispositiu accionat per la força motriu d’una bístia per tal de poar l’aigua de l’interior d’un pou fins a la superfície a fi de regar les terres de reguiu o bé per al consum del bestiar. És un sistema d’elevació de l’aigua específic de Menorca, que no trobam a les altres illes, i que podem trobar a prop dels camins, al costat de les cases del lloc o als horts. Tot indica que la proliferació d’aquests enginys mecànics s’associa a la parcel·lació de terres i l’extensió dels horts als voltants de les poblacions durant els segles XVIII i XIX, i que començaran a entrar en desús a partir de la segona meitat del segle XX.

En el pou de torn la bístia té un moviment circular, però no continu com en la sínia, de manera que quan s’acaba el recorregut de les cordes i, per tant, dels poals, s’ha de donar la volta a l’animal i fer-lo caminar en sentit invers. És per aquesta raó que els pous de torn comporten un major esforç i un menor rendiment i s’utilitzen, sobretot, per obtenir l’aigua per als ramats; en canvi, però, permeten elevar l’aigua des de profunditats considerables, en ocasions superiors als vuitanta metres, on no seria viable la instal·lació d’una sínia.

El mecanisme del pou de torn va associat a un pou. A la part superior del pou, que està tancat amb un muret de cantons de marès, hi ha enclavades dues barres de llenya, els frares, que estan unides mitjançant dos parells de barretes també de llenya. Al mig dels frares ajusten els corriolers, peces rodones amb una canal a tota la seva circumferència per la qual passen les corrioles, que són unes cordes que estan fermades per un dels seus extrems a un anell que hi ha a l’ansa de ferro del poals del pou de torn que pugen l’aigua i solen estar fets de llenya. Al pou de torn sempre hi ha dos poals, de tal manera que, quan la bístia fa moure l’engranatge, un poal davalla buit i l’altre puja ple d’aigua i, quan arriba a dalt, el pagès l’aboca dins la pastera.

El torn que fa pujar i davallar els poals amb els llibants es tot de peces de llenya. La peça principal és la gàbia, feta de dos grans cèrcols de fusta paral·lels i concèntrics, els rodets, ajuntats per una sèrie de barretes verticals, les pintes, entorn de les quals es va enrodillant el llibant que fa pujar els poals. Els cercles de la gàbia es reforcen amb els creuers i estan units a un tronc gruixut vertical que aguanta la gàbia amb els tascons i que s’anomena arbre de la gàbia. L’arbre es recolza al terra per la polleguera, que permet fer-lo rodar i que a la part superior té l’escassa, que es recolza a la biga de llenya sostinguda per dos pilars de marès o l’arc, fet de marès i rematat de teules. Des de la part inferior de la gàbia surt una barra de llenya horitzontal, la perxa, a la qual es ferma la bístia pel bago, peça corbada a cada extrem de la qual es fermen les llongues al collar de la bístia. El bago i la perxa estan units per un tros de llenya vertical que s’anomena madràs. La bístia porta cabestre, que se sol fermar a la gàbia. El madràs i el bago permeten que la bístia pugui girar de part davall de la gàbia i canviar la direcció del gir, de tal manera que el llibant, que primer s’ha enrodillat a la gàbia i ha fet pujar un poal, ara es desenrodilla i es fa baixar. El contrari passa amb l’altre poal, amb la qual cosa sempre hi ha poals en moviment ascendent i l’aigua que s’abocava a la pastera.

En els darrers decennis els mecanismes de fusta fabricats pels araders s’han anat substituint per engranatges de ferro fins que s’han deixat d’emprar i, consegüentment, han entrat en un procés irremeiable d’abandonament, d’erosió i de degradació. En l’actualitat, la majoria de pous de torn que encara existeixen tan sols conserven les estructures més duradores, com l’arc i la boca del pou; mentre que els engranatges de fusta pràcticament han desaparegut en quasi tots els exemplars que encara hi ha.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR