La paret seca

El sistema de parcel·lació i divisió del terreny rep el nom de paret seca, característica construcció menorquina feta amb pedres del terreny sense desbastar encaixades entre elles sense l’ajut de cap tipus de morter, totalment en sec, i d’aquí prové el seu nom. L’abundància de parets de pedra en sec que hi ha al camp menorquí obeeix a diferents raons. La primera de totes, i possiblement la seva principal raó de ser, és la necessitat de retirar la gran abundància de pedres escampades sobre el terreny per tal de poder llaurar i cultivar la terra. La segona finalitat que té la paret seca és la de servir de separació entre propietats (les parets mitgeres) i, alhora, dividir-les en parcel·les estanques que permetin un equilibri òptim entre agricultura i ramaderia. I, finalment, en certs casos tenen la finalitat de protegir la terra del vent a fi d’aprofitar al màxim els recursos que l’illa ofereix; d’aquí l’abundància de paret seca d’alçada considerable en aquelles zones que es destinen al cultiu d’arbres fruiters i a horts, especialment.

imatge amb parets seques

La importància dels murs de pedra en sec dintre de l’explotació rural tradicional menorquina radica en la necessitat de cercar un equilibri perfecte entre una economia rural basada en l’agricultura i una economia ramadera com a fonts principals de producció, amb la finalitat d’obtenir el màxim rendiment del reduït terreny insular. La divisió del terreny amb mur de pedra seca permet una ramaderia sense pastor, ja que els trossos de terra destinats a pastura mai no s’ajunten amb els destinats al cultiu de cereals. Aquest mètode tan enginyós respon a un sistema d’explotació de la terra molt racional i productiu, tot marcant, també, els límits entre la terra cultivada i el que es deixa per al desenvolupament de la vegetació autòctona, és a dir, les marines. Per entendre la importància d’aquestes construccions, vegeu el document elaborat per Jaume Mascaró sobre beneficis ambientals de la paret seca.

Cada porció de terra delimitat per paret seca rep el nom de tanca (segons les dimensions, la funció específica o la forma pot rebre altres noms: tanca, pleta, vela, taula, etc.). Cada tanca que forma part del lloc té el seu nom propi, que li ha donat el pagès per tal de diferenciar-les les unes de les altres, i que ve donat per l’aspecte, per la forma o per l’existència d’algun element que la caracteritza. Les tanques es comuniquen entre si mitjançant portells que es taquen amb barreres d’ullastre, de manera que el ramat pot canviar de tanca quan s’obre o es tanca la barrera segons la voluntat del pagès. Cadascun dels tres sementers que conformen l’explotació es divideixen en diferents tanques separades per murs de paret seca, normalment contigües, de manera que controlant l’obertura i el tancament dels corresponents portells, els diferents sementers queden incomunicats i poden anar rotant d’ús d’un any a un altre.

Els límits de l’extensió de terra d’una mateixa explotació es marquen, també, amb mur de pedra seca. Els murs exteriors de les tanques perifèriques del lloc solen ser més sòlids i més alts que la resta i, malgrat no es pugui apreciar a simple vista, no hi ha cap portell de cap tanca que comuniqui amb una tanca d’una explotació veïna; són les parets mitgeres.

La construcció de parets seques és feina del paredador, encara que és el pagès qui arregla els enderrossalls que s’hi vagin produint. La paret seca es construeix amb pedres soltes, normalment sense desbastar, amb pedres basals de mida més gran i lleugerament encaixades al terra en un solc de l’amplària de la paret. L’amplària es calcula en funció de l’alçada desitjada. A sobre de les pedres basals es van superposant dues filades de pedres, i el mig es rebleix amb terra i pedra petita. Els angles i les cantonades es reforcen amb pedres més grans i desbastades, perfectament encaixades entre si. La part superior es pot acabar amb algun tipus de cobertura especial; però el més habitual en ambients rurals són les parets que no presenten cap tipus de cobertura, simplement s’acaben amb pedres més grosses encaixades entre elles aprofitant les seves formes naturals.

En els murs de paret seca es poden integrar tota una variada gamma d’elements etnològics. Per poder passar d’una tanca a una altra sense necessitat de saltar la paret hi ha els portells, com hem vist; però també hi pot haver botadors i passadores. Els botadors estan constituïts per una filada de pedres planes que sobresurten de la paret, com si fos una escala senzilla, amb dos, tres o més esglaons, per poder saltar la paret amb més comoditat i sense provocar enderrossalls. Les passadores són petites perforacions fetes a la paret arran del terra i que permeten el pas controlat del ramat menor. Estan fetes amb una superposició de pedres als costats i una llosa col·locada horitzontalment a la part superior que fa de llinda.

A les parets seques també hi pot haver menjadores (cavitats emmarcades per dues pedres planes col·locades en triangle o per quatre cantons de marès i amb una pica a baix en les quals el ramat introdueix el cap per menjar) i canalitzacions de pedra per a la conducció de l’aigua procedent d’una sínia o un safareig cap al lloc que es vol regar.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR