L’era

L’era és un element sempre present als llocs menorquins, i té els seus orígens en una simple esplanada de terra o roca destinada a les feines de netejar i mesurar el gra. Les més antigues que es conserven són, probablement, les eres circulars picades a la roca, excavades un cop eliminada la capa de terra que hi havia al damunt a fi d’anivellar-les i, així, permetre la neteja del gra de manera més efectiva. Entre els segles XIX i XX, moment al qual sembla que corresponen un gran nombre de les eres construïdes que encara avui es conserven, es depura la tècnica de construcció de les eres: s’aixequen damunt d’una plataforma, s’enrajolen o es cobreixen de lloses de marès; i el perímetre es tanca amb una barana de carreus de marès.

Sa Torre Nova

Fons Jaume Riudavets Moll. Arxiu d'Imatge i So de Menorca (CIM)

Segons la importància de l’explotació, n’hi ha una o dues (i fins i tot tres), una de les quals sempre sol ser de grans dimensions (entre 10 i 20 m de diàmetre). La peculiaritat de l’era menorquina rau en el fet que, en comptes de ser un indret eventual, obert i amb el sòl de terra trepitjada, és una sòlida construcció permanent, amb una bona fonamentada i perfectament enllosada o enrajolada; o bé, quan la roca es troba a poca profunditat, es retira la terra, s’anivella i es delimita amb una barana picada o construïda. En tots els casos l’espai circular està tancat amb aquesta barana, que sol ser un muret fet de blocs de marès rectangulars, perfectament tallats, que presenten una motllura o osca a la cara vertical que dóna a l’interior de l’espai que delimita. Segons la tradició popular, aquesta osca, en forma de set girat en horitzontal d’entre 4 i 5 cm, evita que les formigues puguin treure al gra de l’era, ja que les obliga a fer un recorregut cap avall, en horitzontal, que fa que, amb el pes de la càrrega, caiguin i no es puguin endur el gra fora de l’era.

L’era se sol trobar a la que s’anomena tanca de s’era, un espai obert, delimitat per paret seca i exposat a tots els vents. La tanca de s’era se sol ubicar en un indret molt proper a les cases del lloc; però a una distància prudencial i adient a fi que no aturin el vent i que la pols que es genera durant la neteja del gra no arribi a les cases. És important, també, que l’era sigui fàcil de vigilar; i per açò sol ser a prop del casat. Quan no, es pot aixecar al costat una petita construcció anomenada caseta de s’era, des d’on es vigila el gra durant les nits després de la batuda i abans de mesurar-lo per tal d’evitar-ne el robatori.

pagesos fent feina al'era

Fons Esperança Ferrer Pons. AISM. CIM

A l’era es feien les feines de separar el gra de les gramínies de l’espiga, netejar-lo i deixar-lo a punt per mesurar-lo. Aquestes feines eren les de batre, ventar, ererar i, finalment, mesurar l’anyada de blat, tasques que es feien durant els mesos d’estiu. L’era gran es destinava a la neteja del blat, mentre que a les eres més petites es netejaven i es mesuraven l’ordi, la civada i les hortalisses. L’era destinada a la neteja de les hortalisses sol rebre el nom d’eró, i pot ser redona, quadrada o rectangular, però sempre de dimensions més reduïdes que l’era principal. Quan el gra estava apunt, ja entrat el mes d’agost, se celebraven les mesurades, dia en què l’era es convertia en l’escenari excel·lent d’una de les principals festes pageses lligades al cicle agrari, durant la qual la barana servia de seient a la família pagesa, als propietaris i a tots els convidants que contemplaven la cerimònia, que de vegades se celebrava amb una gran solemnitat. La jornada acabava amb un convit i un ball.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR