Els balls

La recuperació dels balls i la vestimenta tradicional fou una tasca que, deixant de banda les motivacions reals del moment històric en què es va produir, va iniciar durant la dècada dels anys quaranta i cinquanta la Sección Femenina de Falange Española de las JONS, que en aquell moment va voler recuperar els anomenats “bailes regionales”. D’aquest primer brot tradicional van néixer alguns dels grups folklòrics actuals; mentre que la resta van començar a donar les primeres passes als anys setanta i vuitanta.

ballada as Migjorn Gran

Amb aquell primer esclat, un nombrós grup de persones van tenir la sort de poder aprendre dels millors mestres, de persones que encara havien estat a temps de viure i gaudir de manera natural de la música i dels balls que es feien a les festes familiars, sobretot de la pagesia. Al final de la jornada d’unes noces, en les porquejades, a les acaballes del segar i en altres feines agrícoles col·lectives se celebrava un bon ball al qual convidaven els veïns dels voltants. Balladors com es Conquet des Migjorn Gran, en Quelet de Son Vell de Ciutadella, na Margarita Barber de Ferreries, na Carmen Caldentey des Castell i na Pilar Escandell de Maó, de manera desinteressada, van fer arribar els passos a un nombre considerable de persones. És a dir, a més a més de la transmissió oral existent entre generacions d’algunes branques familiars de la pagesia, havia nascut una mena d’ensenyament col·lectiu que va permetre eixamplar el ventall de la transmissió oral. Entre aquests transmissors, les persones majors encara han conegut també sonadors ciutadellencs de renom: en Tòfol de Son Roses, en Tomeu Pons, en Tomeu Prats, n’Aleix Coll, en Joan Coll, mestre Villalonga i en Rafel Taltavull. Tots ells ens han fer arribar el que havien après dels seus pares, avis, besavis i rebesavis. Amb un càlcul aproximat dels anys que inclouen aquesta retrocessió generacional ens situam a principis del segle XIX, temps en què els fandangos, els boleros i més tard les jotes van ser els balls de moda entre el poble.

Però Menorca ha tingut molts més balls que els fandangos, els boleros i les jotes que ara coneixem. Moltes d’aquestes danses ens arribaven a través dels entremesos de les peces teatrals o bé arran de les diferents repoblacions de mallorquins, que van portar usos i costums alguns dels quals van arrelar a la nostra illa. Els participants d’aquestes manifestacions espontànies cercaven principalment la satisfacció d’un desig d’esbargiment, d’alegria expansiva, de diversió personal i de gresca. Per aquest motiu, els balls i les músiques que amb el temps s’alentien i perdien aquesta funció, desapareixien i se n’incorporaven altres de nous. Amb tot aquest intercanvi segurament que hi ha altres peces que animaven les vetlades d’antany, però de moment aquesta informació roman ignorada entre els documents esgrogueïts de qualque arxiu.

Nota: Aquest apartat s’ha elaborat amb la informació facilitada per Damià Bosch (Femefolk) i Maria Antònia Moll Seguí.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR