Pere Ballester Pons

 

Pere Ballester Pons va néixer a Maó, el 15 de maig de 1956, al si d’una família burgesa i acomodada lligada a la tradició il·lustrada de la ciutat. Va estudiar la carrera de dret, camp en el qual guanyà un merescut prestigi com a jurista i on desenvolupà la seva activitat professional a través del seu bufet d’advocat, a Maó, on va viure tota la seva vida. Col·laborà de forma regular amb articles en revistes jurídiques d’àmbit espanyol, com la Revista General de Legislaciación y Jurisprudencia, de Madrid, o la Revista Jurídica de Catalunya, a través de les quals guanyà un cert prestigi com a expert en dret foral. En aquest àmbit és important la seva monografia Las instituciones forales de Menorca (1898), però també publicà molts articles de divulgació jurídica a la Revista de Menorca (fundada en 1888) i al diari La Voz de Menorca, òrgan periodístic dels republicans liberals.

Conjuntament amb un grup d’intel·lectuals maonesos, participà en la creació de l’Ateneu de Maó (1905), del qual fou secretari, bibliotecari i president de la Secció de Ciències Socials. En la Revista de Menorca, editada per l’Ateneu (des de 1906), col·laborà amb més de quaranta articles, tant de divulgació jurídica, com de temes socials i antropològics.

La incorporació de P. Ballester al camp de l’antropologia i el folklore es va produir per vies indirectes. L’Ateneu de Madrid va promoure, el 1901, un qüestionari a tot Espanya, sobre pràctiques i creences, basat en el cicle vital (naixementt, matrimoni, mort) i va demanar a persones qualificades que el contestessin. En el cas de Menorca, sabem que es va demanar a diverses persones, però només s’ha conservat íntegra la resposta de Pere Ballester i, parcialment, la del advocat J. Vidal. La decisió de sol·licitar de Ballester aquesta col·laboració fou deguda a la recomanació de Rafael Prieto i Caules, polític maonès, resident a Madrid en aquella època. El text de Ballester es va enviar a Madrid el 1902, però es publicà en forma d’opuscle a Maó, per inciativa d’un grup d’amics de l’autor, el 1905, amb el títol de Costumbres populares de Menorca. Per a la seva redacció revisà la bibliografia prèvia existent (Amstrong, Cleghorn, Ramis, Vuiller, l’Archiduque Luis Salvador, Riudavets), en bona part deguda a autors estrangers. En un cert sentit, el text de Ballester, anterior a les grans obres de recopilació folklòrica de Camps i Ferrer Ginard, es pot considerar la primera aportació ordenada a l’etnografia menorquina. Però en el text, tot i que molt determinat per l’estrucura del “Cuestionario…”, es nota la formació jurídica de Ballester, en especial quan desplega aspectes de costums com capitulacions matrimonials, dot, herència.

Els textos “Costums i tractes referents al bestiar” (Revista de Menorca, 1918) i “Pesca marítima. Costums i Tractes” (RM, 1919), tenen també origen en la resposta a qüestionaris etnogràfics, en aquest cas promoguts per l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya, creat i dirigit pel Dr. Carreras Artau a partir de 1915/16. La constestació al primer d’aquests qüestionaris li van demanar a través de la Cambra Agrícola de Maó, de la qual era advocat assessor. El fonament jurídic, afegit al coneixement directe del tema com a propietari rural, li permeten una molt correcta informació, en especial sobre les peculiaritats dels contractes d’amitgeria, vigents a Menorca, tot i que sovint la descripció dels costums és completada amb reflexions sociomorals. El text sobre pesca depèn, en la part més important del seu contingut, de les obres de Ferrer Aledo Catálogo de los peces de Menorca (1906) i Artes de pesca en Mahón (1914), complementades amb informacions recollides de primera mà entre els pescadors de Maó.

Totes aquestes aportacions de Ballester al camp de l’etnografia (reeditats per l’Institut Menorquí d’Estudis, amb el títol Estudis d’Antropologia de Menorca, 1986), tot i que originades en encàrrecs exteriors, li van provocar un interès creixent per aquests temes i, alhora, per qüestions relacionades amb la cultura popular de Menorca. Des d’aquesta època, a més, adopta sovint l’ús del menorquí com a llengua d’expressió per a la majoria de les seves col·laboracions referides al folklore, publicades a la Revista de Menorca.

El 1923 publica la seva obra més coneguda, De re cibaria, reeditada el 1973. És una interessant barreja de receptes de cuina, de descripció de tradicions i costums i una erudita mostra de cultura culinària. Probablement és el text més personal de Pere Ballester i curiosa mostra de bilingüisme actiu: el text base és en castellà, però hi ha la reproducció literal, en menorquí, de les velles receptes de cuina. Els darrers anys s’atreví fins i tot amb la versificació popular i produí una molt interessant obra en vers que, en bona part, és un autèntic diccionari de dialectalismes.

Cap a la fi de la seva vida (1944) va escriure un notabilíssim text autobibliogràfic, “Marcha fúnebre”, on comenta la seva producció “literaria no política ni profesional” i que va ser publicat de forma pòstuna a la Revista de Menorca el 1971.

Va morir a Maó, el 4 d’octubre de 1946, als 90 anys. Aquesta és la cronologia de la seva producció, elaborada per Jaume Mascaró Pons.

 

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR