Estudis i investigadors

L’arxiu menorquí disposa d’uns quants autors que ens informen sobre l’ús de les herbes medicinals en els darrers segles.

Un dels primers escrits trobats és del metge escocès George Cleghorn (1751), cirurgià i comandant d’infanteria de l’exercit britànic a Menorca. Durant la seva estada, Cleghorn practicà intensament la medicina, no tan sols entre els militars britànics, sinó també entre la població menorquina, i arreplegà nombroses observacions relatives a les malalties més freqüents entre els nadius. En el seu llibre Observations on the epidemical diseases in Minorca from the year 1744 to 1749 explica les dades del clima, les malalties endèmiques, etc. Hi ha un paràgraf en el qual descriu una llista de plantes medicinals i aromàtiques emprades pels menorquins; és bastant llarga i moltes d’aquestes plantes s’han emprat fins no fa gaire temps.

Una altra font de dades interessant és l’informe que redactà Jaume Ferrer Aledo per a la Reial Acadèmia de Farmàcia (1774), de Madrid, en el qual contesta un qüestionari on es descriuen les plantes i les drogues vegetals per curar i evitar malalties als menorquins. Segons l’autor, es tracta dels antídots i remeis que Déu ha creat en aquella illa per curar els seus habitants. D’aquest informe cal assenyalar alguns remeis i plantes utilitzats fins no fa gaire.

També cal esmentar com a font important el Botanicus Medicus (1790) de Joan Cursach, un manual on apareix una llista de plantes medicinals de les quals es fa una descripció i se n’explica la distribució i els usos més importants. D’aquesta llista de plantes medicinals es recalquen tres blocs: primer, les plantes medicinals autòctones de l’illa, com la falzia, l’ortiga, la bracera, el llensó de foc, el malcoratge, el card girgoler, l’aloc, la taperera, etc. El segon fa referència a les plantes medicinals que es cultivaven a l’illa –moltes d’elles trobaríem estrany que es cultivessin avui dia, per la diferència d’hàbitat–, com ara el llúpol o cervesa, el peu d’ase, l’eufràsia, l’hisop, l’herba sabonera, l’àloe, la belladona, la mandràgora, la valeriana, la dolçamara, el cerfull, etc. Dintre d’aquest bloc entrarien totes les verdures i fruites cultivades que també s’empren com a medicinals. El tercer bloc tracta de les plantes foranes que feien servir els apotecaris, que feien dur de la península i de fora d’Europa: la quina, el celiandre, el càlam, la fràngula, la nou vòmica, l’àrnica, el te, l’acònit, etc.

També hem de fer una ressenya de l’apotecari Joan Bals Cardona (1760-1840), maonès afeccionat a la botànica, el qual l’any 1835 preparava una llista de plantes menorquines d’interès mèdic o alimentari. Aquesta llista recollia els noms castellans i a la vegada el seu nom en menorquí; però es troba en parador desconegut.

Un altre estudiós fou l’apotecari ciutadellenc Rafael Oleo i Quadrado (1806-1878), que féu un manuscrit il·lustrat titulat Noticias histórico topográficas de la isla de Menorca en catorze volums. El tercer volum està dedicat a la botànica i s’hi cataloguen alfabèticament les plantes medicinals que creixen ael terme de Ciutadella i algunes que s’hi han aclimatat mitjançant el cultiu. Entre elles cal destacar l’aranya, el cascall cornut, la dragonera, la balsamina, la consolda, els cacauets i la bergamota.

Un altre farmacèutic destacat, també ciutadellenc, és Josep Cavaller Piris (1883-1951), que treballà i col·laborà en qüestions de sanitat amb l’Ajuntament de Ciutadella, com en l’epidèmia del grip que aparegué l’any 1918. Així mateix, realitzà investigacions i escrigué Floresta menorquina, obra manuscrita on enumera les plantes medicinals de Menorca i les aclimatades, com el tabac de pota.

Rafael Hernández Mercadal, metge maonès de principis del segle XIX, fou l’autor d’una topografia mèdica inacabada i perduda; era afeccionat a la botànica i confeccionà un herbari de plantes autòctones que posà a la disposició del botànic francès Cambessedes.

Llorenç Pons Marquès, a Geografía médica y su término, publicada l’any 1914 a Maó, ofereix una llista completíssima de les espècies de la flora i fauna menorquines, basada en nombroses publicacions, com les dels naturalistes J. J. Rodríguez, F. Cardona i Orfila i J. Ferrer Aledo.

Francesc Camps i Mercadal (1918) fou un folklorista bàsic en la recollida d’etnologia menorquina en el capítol de “Medecina casolana.” del seu Folklore menorquí. De la pagesia, on esmenta una llista de malalties i els remeis més comuns, així com algunes creences d’aquells moments.

Una bona font de consulta sobre la medicina popular és el quadern de folklore, núm. 27-28, Medicina popular, I. Remeis casolans o pagesos de Menorca per a malalties (1987), treball realitzat pels alumnes de l’Institut Joan Ramis, de Maó. En aquest treball s’esmenten gran quantitat de malalties i els remeis vegetals, minerals i animals més comuns a l’illa.

També cal esmentar el treball realitzat per Francesc Florit i Orfila, Investigación sobre los fondos de interés histórico farmacéutico-médico de los archivos y bibliotecas de Menorca, des de 1780 a 1920.

Una altra obra interessant és el Diccionari menorquí, espanyol, francès i llatí, d’A. Febrer i Cardona (1761-1841), publica el 2001 amb una edició crítica i estudi a cura de Maria Paredes per l’Institut d’Estudis Catalans. Hi surten una gran quantitat de noms populars, alguns d’ells de plantes no presents a l’illa, però conegudes pels apotecaris, que les feien dur de fora. Moltes d’elles avui són en desús, però el recull és important perquè podem saber les herbes que prenien els menorquins.

I més recentment, tenim els estudis de Marc Moll Marquès sobre les utilitats de les plantes a Menorca, publicats tant dins la col·lecció “Quaderns de Folklore” amb els números 76, 77, 78, 80 i 82, com en les obres Medicina popular menorquina (segels XVI-XXI) (Palma, 2003) i Les plantes a Menorca. Noms i usos (Menorca, 2005)

Totes aquestes publicacions ens ajuden a tenir una idea bastant real de les plantes medicinals menorquines que s’empraren durant els segles passats. Potser algunes d’elles no es van classificar com a plantes medicinals, ni tampoc foren trobades pels botànics, però la gent del poble les coneixia i les utilitzava.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR