Oficis

 

Antigament hi havia una sèrie d’oficis i feines relacionats amb la medicina popular, que pretenien o pretenen curar malalties mitjançant productes vegetals, productes animals i productes minerals. Amb el temps, però, l’art de curar ha assolit una categoria oficial. Els metges i professionals relacionats amb l’art de curar amb herbes i altres medicaments, com l’homeopatia, han de tenir estudis acadèmics per poder exercir. De tota manera, certs curadors encara creuen que era cert el que deien alguns autors de l’antiguitat, com Paracels, sobre el fet que no es pot ser un metge veritable si hom no ha estat ordenat per Déu. També creuen que hi ha uns coneixements que deriven de l’home i uns altres que deriven de Déu mitjançant la llum de la naturalesa i que només Déu dóna la saviesa mèdica. Així mateix, tenen la creença que la naturalesa és la medecina i que cap metge no pot dir que una malaltia és incurable, ja que en la naturalesa es troben tots els remeis per curar qualsevol malaltia. El refranyer diu: “Déu dóna sa malaltia i dóna sa medecina”, i també: “De més bons, se’n moren; de més malalts, se’n curen.”

L’herbolari

Era la persona que collia les herbes medicinals; és a dir, les fulles, les arrels, les escorces i els fruits. Les recollia en el moment més apropiat, llavors les assecava i trossejava, i finalment les emmagatzemava dins capses de cartró etiquetades; després les venia directament o bé preparava les mescles per fer tisanes, olis, untures, etc. La gent en moltes ocasions acudia directament a l’herbolari com a substitut del metge o del manescal. L’herbolari, com l’apotecari, utilitzava plantes medicinals de l’illa i de fora. Com s’ha pogut saber gràcies a diversos herbaris d’en primer, com el que tenia Adela Cloquells, de Maó, l’herbolari anava a collir algunes plantes al camp i unes altres les encomanava de la Península, sobretot de Catalunya. Però Menorca també exportava plantes medicinals, com la ceba marina per a les afeccions de cor (la qual es collia fresca, es trossejava i s’assecava a les eres), el donzell marí, el donzell bord per al licor d’absenta, el trepó, la borratja, les fumesterres, la camamil·la, la frígola (s’enviava a Santander), el fonoll, la centaura i altres, les quals eren embarcades cap a Catalunya. Avui, a les botigues dels herbolaris es troben molts més productes que antany: menjar biològic, herbes, olis i tot tipus de productes naturals curatius, i han aparegut noves plantes al mercat.

El curandero o adobant

És la persona –sense ser titulada– que es dedica a curar malalties mitjançat herbes, oracions, imposició de mans, i amb artefactes curatius a base de plantes mesclades amb sèu i greixos animals, llunes oportunes, etc. Normalment fan servir els guies per carregar-se d’energia: un curandero de Sant Climent explicava que el seu do fou descobert a Torralba d’en Salort i que no necessitava recarregar-se perquè l’energia sempre li fluïa. Poden curar malalties només amb la imposició de les mans, fent unes fregues o massatges i fins i tot a distància (avui dia per telèfon).

Treballen les malalties basant-se en tres factors diferents: magicosimbòlics, religiosos i naturals. Curen o milloren malalties com l’artrosi, les urticàries, l’artritis, les afeccions de fetge, els nervis, les al·lèrgies, el mal de cap, els fics, etc. Els pagesos solien demanar el seu ajut per curar també les malalties del bestiar.

Amb la mà, el curandero o adobant fa unes passades energètiques amb les quals detecta el mal i llavors fa el massatge. Pot complementar la curació amb plantes, com les fregues amb romaní o càmfora, i també amb aspirina. Normalment es necessiten unes quantes sessions. Se sol dir que treu l’energia negativa. A més, amb l’ajut d’un pèndol o amb una baqueta de magraner poden detectar el punt d’on procedeix el bloqueig o la malaltia.

L’adobant, en certs exorcismes, posava sal i aigua beneïda a la casa i al jardí per espantar els possibles dimonis i esperits, com és el cas relatat a Menorca màgica sobre un diable de Ferreries que habitava en una casa d’on el volien foragitar; en aquesta història hi ha una frase que ens indica la importància de carregar-se: “M’he salvat perquè havia anat a carregar-me a la taula de Torralba; si no, no ho compt.” Per netejar les cases solien emprar aigua beneïda i vinagre, i començaven el ritual de dintre cap a fora de la casa.

Es creu que en alguns adobants el do apareix als 33 anys –edat en què va morir Jesucrist–, quan la persona està preparada per canalitzar-lo. Si la persona no posa obstacles, apareix de cop; si no, passen setmanes fins que deixa de fer resistència. Per descarregar-se d’energia sobrant els adobants caminen descalços per damunt l’herba. Empren molts remeis, recepten plantes, fan exorcismes, etc., i solen cobrar la voluntat del pacient.

 
El somnàmbul
fulles d'ortiga

Fulles d'ortiga

Equival al mèdium. És la persona que és canalitzada per l’esperit d’una persona ja morta que parla a través d’ell. Veu, diagnostica i cura les malalties a través de les imposicions de mans, receptant plantes, etc. Segons si la malaltia es crònica o més lleu, els malalts havien de tornar-hi més vegades. Solen cobrar la voluntat del pacient. Una de les persones més conegudes fou na Rosa “sa somnàmbula”, que residia a Maó.

Transcrivim, a continuació, algunes receptes d’un receptari cedit per una bona herbolària que les apuntà d’un somnàmbul de Ciutadella. Receptava plantes de l’illa i d’altres llocs que es compraven a l’herbolari o a ca l’apotecari:

Tisana per a les morenes: fulles de faç de formiga, fulles de donzell, fulles de trepó, fulles de malrubí negre, fulles de cent nusos, fulles d’herba de sant Joan, fulles d’herba de la tos, fulles de tem, fulles de coa de cavall i castanyes d’índies.

Tisana per orinar: fulles de malla, fulles de coa de cavall, borcany de cirerer, fulles de cornicelis, fulles de farigola, fulles d’eucaliptus, arrels de gram, fulles de dulcamara i flor de figuera de moro.

Tisana per a la picor: fulles d’alzina, fulles de sàlvia, fulles d’ortiga, fulles d’esbarzer, fulles d’eucaliptus, fulles de romaní, arrels de gram, fulles de cornicelis i fulles d’amargot.

 
 La desenfitadora Com bé diu la paraula, és la persona que lleva enfits; ara bé, a Menorca, el mot enfit té diversos significats: el primer fa referència a la indigestió produïda per un empatx per excés de menjar o per aliments mal païts, en persones o animals; el segon consisteix en el debilitament general d’una persona que ha estat malalta molta estona; i el tercer és l’enfit de les criatures nounades, que neixen sense plorar i que no respiren. En totes aquestes patologies s’apliquen remeis molt similars, com els massatges, els pessics o maurar l’esquena mitjançant l’oli d’enfiter o riciner. Hom creia que les dones eren les que tenien millors virtuts per desenfitar els fillets, als quals feien massatges amb oli d’enfiter o d’oliva. També solien posar el fillet panxa per avall damunt una taula i li donaven pessics tot al llarg de l’esquena fins que retornava, o bé li mauraven l’esquena pessigant-li la pell i fent trons. Aquesta pràctica se solia fer quan els nounats havien passat pena durant el part i havien coronat massa temps; però si es tractava d’un persona gran feien les fregues amb oli i càmfora per damunt els lloms. Aquest massatge es feia a favor de les agulles del rellotge, i mentre aplicaven l’oli deien l’oració següent: “Oli d’oliva, tot mal escaliva.”
 
 La comare i la dida La comare era la dona del poble que ajudava les embarassades a parir. A més, era costum a les famílies que les àvies i mares ajudessin les seves filles o nétes a parir. Antigament la dona paria asseguda en una cadira; li deien que mirés les bigues i que quan no les veiés era que ja venia el nadó. Hi havia qualque comare que, per ajudar a fer forces, feia bufar les mares dins un bòtil. Per netejar la dona i la criatura empraven aigua bullida i poca cosa més. Hi havia l’antiga creença de col·locar dins un ribell d’aigua una rosa de Jericó (de Palestina) al costat de la mare abans de començar el part; i a mesura que la rosa s’anava obrint el fillet anava sortint. La rosa tarda entre una hora i mitja i tres hores a obrir-se, que és el temps que sol durar el part. Al cap d’uns dies del part l’embarassada solia tornar la rosa de Jericó al seu propietari en senyal d’agraïment i perquè aquesta passés a disponibilitat d’una altra persona que la necessités.

La dida era la dona que donava de mamar els fillets de les mares que no tenien llet per donar o que la tenien aigualida. Solien prendre te de batafaluga, ja que la llet materna és rica en aigua i el te passava, a través de la llet, al fillet; així evitaven flatulències i ajudaven a fer el rotet.

Després del part es recomanava a les mares que mengessin llesques dolces o sopes de parteres, amb els ingredients bàsics següents: cóc o barra de pa, ou, sucre, mel i canyella; i també brou de les secundines, fet de la placenta i les membranes que envolten el fetus, que donava força a la mare i al nadó.

 

La bruixa i el bruixot

Solien fabricar ungüents i beuratges màgics, i receptaven remeis i beuratges amb herbes medicinals. Tant podia tractar-se d’un home com d’una dona, i alguns d’ells es limitaven a l’endevinació o feien d’alcavots preparant encantaments amorosos mitjançant filtres. Quan hi havia una desavinença entre enamorats, solien recomanar que els duguessin un floc de cabells del jove estimat i llavors, després que la bruixa o el bruixot fes les manipulacions pertinents i secretes, l’al·lota havia de portar el floc a sobre i, segons deien, el mateix dia l’enamorat tornava disposat a fer les paus. En aquest mateix estil utilitzaven narcòtics per fer encantaments perquè les dones fadrines trobessin home; feien maltevulls, etc.

La paraula bruixa denomina normalment una persona malèvola, tot i que en moltes ocasions algunes persones han estat qualificades de bruixes sense ser-ho. Les bruixes es poden dividir en dos grups: el primer seria el de la bruixa que treballa la màgia negra; mentre que en el segon grup trobam la bruixa o maga que treballa amb la màgia blanca, però també amb la negra, ja que aquesta darrera s’ha de conèixer per saber com desfer els embruixaments, protegir-se d’ella i ajudar els que han sol·licitat la seva intercessió. La bruixa blanca és la que aprofita l’experiència i el saber de la gràcia, mitjançant diagnòstics, tècniques i elements religiosos; així mateix, exercia exorcismes durant la curació per aconseguir resultat positius per a la persona. La bruixa negra, per contra, motivada per l’enveja elaborava mal d’ull fent transferències i originant desgràcies, i també era capaç de llençar una maledicció amb possessió de dimonis originant, d’aquesta manera, la degeneració de la persona. Si volien fer passar pena a qualcú, escorxaven un be, li treien el cor i cada dia li clavaven una agulla mentre pensaven en la persona en qüestió; aquesta persona es posava malalta i de cada dia s’agreujava més, i quan el cor del be estava ple d’agulles, la persona rebentava i moria. 

Els poders de les bruixes fan referència a les qüestions següents: poder sobre els elements, predicció, vaticini de la mort i invisibilitat. També havien de practicar exorcismes. Cal tenir en compte que, normalment, les persones que hom creia posseïdes eren gent que patien un debilitament de l’equilibri corporal i era relativament fàcil que fossin atacades per diverses malalties; en altres casos, hom creia que la possessió era causada per la intrusió d’un esperit dins el seu cos. L’època daurada de les bruixes fou durant l’edat mitjana, una època difícil a Europa, durant la qual l’Església i els senyors sovint manipulaven i abusaven de la força i la població estava en un estat permanent de debilitat, situació que la feia blanc de moltes malalties i plagues. El poble necessitava aprendre, cosa que li estava prohibida, i cercava en què creure per oblidar les seves penúries; per això relacionava qualsevol fet que no es pogués explicar amb la màgia. La Inquisició va descarregar una gran part del seu poder i una persecució terrible sobre les anomenades bruixes, entre altres causes perquè pensaven que tenien el poder de tenir l’exclusivitat de veure Déu. Sovint, en aquell temps tot tipus de material per fer bruixeria o alguna cosa relacionada amb ella, estava ben amagat a casa del que la practicava, davall una teula, etc., ja que hom corria el perill de ser jutjat i condemnat.

materials utilitzats per les bruixes

Les nous de xiprer i les ferradures eren materials utilitzats per les bruixes

Durant els segles XVII i XVIII a Menorca trobam molts casos de gent embruixada, esperitada o endimoniada. Moltes dones foren acusades de fer cartes i fetilleries, de resar l’oració a santa Helena, de veure persones despullades amb una mirada, d’endevinar tresors ocults, llevar berrugues, etc. La creença més estesa a Menorca fou que les bruixes tenien el poder de fer veure qualsevol cosa a la persona que tenien sota domini i que eren especialistes a arreglar baralles de parelles. Empraven molts materials i substàncies curatives en les seves fórmules, però són difícils de precisar, ja que es tractava de fórmules secretes. Algunes d’elles feien referència a substàncies com la sal de bruixa o terra de bruixa, els bulbs de calabruix per fer agullats, les graneres, l’empelt de bruixa, les faves i els grans de blat, les rata-pinyades, els calàpets i els dragons, les espelmes, les herbes, els olis, les oracions, etc. Solien emprar o fumar en petites dosis herbes com la morella vera i l’herba de capseta, les quals tenen substàncies que produeixen visions d’extraordinari realisme. Per netejar els efectes d’aquestes substàncies tòxiques empraven el carbó animal. Per altra banda, es feien portar l’arrel de la mandràgora de la Península pels seus poders magicocuratives i per connectar amb les forces astrals. Així mateix, per fer màgia, les bruixes empraven llavors de daurada i llavors de capseta, posaven psicoactius en els seus ungüents i elaboraven preparats tòpics de fàcil absorció per evitar perills d’intoxicació. Els materials més comuns utilitzats eren les espelmes, l’encens, les oracions impreses, els alls, l’oli de romaní i el de ruda, les ferradures i els petits altars amb imatges religioses.

De vegades, feien el paper de comares i aplicaven làudan i posaven una rosa de Jericó. Si els ho demanaven, fins i tot provocaven avortaments desitjats mitjançant te de llavors de sivina o ruda. Per fer creure que la dona era verge, mesclaven nous de xiprer, escorça d’alzina, garroves verdes, fulles d’estèpera negra i pols d’ara de l’altar. Recomanaven remeis com fer creus amb una branca de mata a un pas d’una persona perquè aquesta l’atengués; i per encantar un home empraven pastissets o amargos mesclats amb gotes de menstruació i cascall. Per tot això, com que la gent creia que les bruixes feien el seus encanteris sobretot a través del menjars, la gent no solia agafar menjar d’una persona estranya. En tot cas, si es donava aquesta circumstància, el menjar s’agafava amb la mà esquerra i així no quedaven embruixats; i també era bo senyar-se després de rebre’l. Diuen que quan la bruixa volia visitar el malalt al qual feien passar pena, posaven un ribell d’aigua clara amb una candela encesa a cada costat i saltaven el ribell per entre les candeles; en haver saltat el ribell, creien que ja havien passat la mar i es trobaven al lloc on volien ser.

Es diu, també, que algunes d’elles –o ells– es reunien als poblats o devora les taules, sobretot durant la nit de Sant Joan, per fer rotlo de bruixes; també ho solien fer a les eres dels llocs (que és com s’anomenen el masos a Menorca). En la toponímia apareixen referències a les bruixes, com ara la cova de ses Bruixes a cala en Tusqueta o el racó de ses Bruixes; que se suposa que eren indrets on se solien reunir. Hom creia que podien convertir-se en animals, com l’ocell anomenat bruixa o bruixeta (Hydrobates pelagicus), considerat a Menorca ocell de mal averany i màgic, o les rata-pinyades.

 

El barber

Durant l’edat mitjana els barbers es dedicaven a l’extracció de queixals i altres feines quirúrgiques bucals. Solien arrabassar els queixals fermant-hi una corda o un fil i estirant directament; llavors el pacient se solia posar un pedaç banyat amb aigua i vinagre com a antiinflamatori.

Una de les plantes més utilitzades en la pagesia per prevenir infeccions de l’aparell bucal és la mata. Normalment rosegaven un brot tendre de mata; a més, la boca se solia netejar amb cendra o carbó de mata. També és portaven protectors o penjolls al coll, com ara barres d’eriçó, de ratolí o de conill, per facilitar la dentició d’un infant. Així mateix, portar un botilet fet de suro mascle o una nou de tres cantells dins la butxaca servia per prevenir el mal de queixal.

fulles de mata

Mata

 
 
Informació extreta del llibre de Marc MOLL titulat Medicina popular menorquina (segles XVI-XXI). Plantes, animals i altres modalitats. Palma: Documenta Balear, 2003
 
 
 
 
 

 

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR