Quaresma

La Quaresma consta de quatre dies i sis setmanes que, si en descomptam els diumenges, en què no es dejuna, queden en quaranta dies de preparació, de penitència i de reconciliació en record dels quaranta dies que Jesús va passar dejunant al desert. La Quaresma pròpiament dita comença l’endemà de l’enterrament del Carnestoltes, el Dimecres de Cendra, i es perllonga fins al fosquet del Dijous Sant, just abans de la missa In Coena Domini.

La paremiologia popular té una sèrie de refranys que fan referència a aquest període, com aquests:
- “Acabada la Quaresma, acabat el bacallà”.
- “Amb el menjar de l’hort, la Quaresma no hi pot”.
- “La Quaresma entra seca i amb seca se’n va”.
- “La Quaresma, si comença mullada, mullada acaba”.
- “Lluna nova de febrer, primer diumenge de Quaresma”.
- “Més ençà o més enllà, la Quaresma en març caurà”.
- “Ni la Quaresma, és curta, per qui està endeutat”.
- “No hi ha març sense Quaresma”.
- “Per Quaresma, els comediants, poc treballar i molt dejunar”.
- “Quan la Quaresma plora, l’hivern ja és fora”.
- “Quaresma ventolera, pocs cavallons a l’era; si massa en fa, ni palla ni gra”.
- “Qui fa el primer i el darrer dejuni, no mor dins la Quaresma”.
- “Temps quaresmal, vent infernal”.
reproducció corema

Imatge de s'Àvia Corema dibuixada per Tomàs Orell Camps (Massu) per a la "Revista de Ferreries"

Dimecres de Cendra
El Dimecres de Cendra s’anomena així pel ritu penitencial de la imposició de cendra, acompanyat de la fórmula: “Recorda, home, que ets pols i que a la pols tornaràs”; actualment en desús davant l’alternativa: “Convertiu-vos a l’Evangeli”.

En el món de la tradició cristiana, la Quaresma és un temps per a la reflexió, la intensificació de la pregària i l’austeritat, acompanyada d’abstinències, dejunis i restriccions. L’arxiduc Lluís Salvador, en la seva visita a Menorca en la segona meitat del segle XIX, observa que la restricció i severitat són molt seguides a l’illa, especialment als termes de l’interior, no tant a Ciutadella i encara menys a Maó, es Castell i Sant Lluís.

En aquest àmbit de prohibicions i penitències no ens ha d’estranyar trobar cançonetes populars menorquines com aquestes:
Si cada dia fos festa / i Nadal de mes en mes, / i Pasco cada setmana / i Corema mai vingués”.
Sa Corema ja se’n ve / com un cavall en es Cós, / sobrassades, adiós, / ja mos veurem l’any que ve”.
Sa Corema ja se’n ve, / s’acaben els darrers dies, / hi ha madrina que té / més penes que no alegries”.

Així mateix, durant la Quaresma s’havia de complir el precepte pasqual per a la qual cosa havien d’anar a cercar bitllet en el moment de la confessió. En aquest acte, el capellà donava als feligresos que anaven a confessar-se un bitllet que, després de combregar, cavniaven per un altre amb el nom de cada u i que després quedava anotat en una llibreta a fi de saber qui havia complert amb el precepte.

S’Àvia Corema

Arran de totes aquestes restriccions, abstinències i compliments propis del temps de Quaresma, aquesta ha estat representada, des del segle XIX, per una vella eixuta de set peus (les set setmanes) que a Menorca es coneix amb el nom de s’Àvia Corema, equivalent a la Jaia Serrada mallorquina, la Jove Quaresma catalana o la Quaresima Saggia italiana, ja que és una figura comuna en la cultura de tota la Mediterrània europea.

S’Àvia Corema és una de les figures més populars de la tradició de les terres de parla catalana i un personatge molt habitual a les llars menorquines durant la Quaresma. La imatge clàssica és la d’una vella arrugada, amb berrugues, bífia, vestida a la menorquina, amb un rosari ben llarg penjat a la cintura i una creu que arribava fins al terra. En una mà du un bacallà i en l’altra unes grans graelles.
En un principi, sembla ser que tenia forma de soca i les criatures jugaven a serrar-la o cremar-la; era la representació de l’hivern, de la mort de la mort de la natura en el preludi a l’esclat de les cerimònies de regeneració i fertilització. I, com ha passat amb molts altres rituals, la tradició cristiana el va adoptar i el va adaptar a les seves pròpies celebracions i al seu calendari litúrgic i festiu.
L’enginy popular va fer que aquella soca que representava la Quaresma derivés, amb el pas dels anys, en un ninot de paper en forma de dona, amb els braços estesos i les faldes bombades perquè hi hagués prou espai per posar-li set peus, i a poc a poc van aparèixer dissenys més sofisticats, fets amb robes vistos i elegants, que van popularitzar la figura que coneixem avui dia. Segons explica Joan Amades, al començament, la solien fer amb la butlla de l’any anterior i després, el diumenge de Pasqua, la llençaven al foc.

Les coremes normalment són de cartó i pintades a mà. El costum, que encara es manté avui dia a moltes cases, és treure-la la nit del Darrer Dimarts i penjar-la, normalment, a la cuina. Cada diumenge, antigament era en tornar de missa, se li ha de doblegar un peu darrere els faldons, ja que així es pot fer servir la mateixa corema any rere any, i així fins arribar a Pasqua. Era una manera pràctica de comptar les setmanes de penitència quan no hi havia tants de calendaris com ara.

Els dissenys que coneixem actualment són del segle XIX. Els testimonis més antics que hi ha a Menorca són les que reprodueix l’arxiduc Lluís Salvador al Die Balearen on, arran dels viatges que va fer a l’illa entre 1867 i 1887, explica que aquest era un costum curiós i molt estès a Menorca i fa referència a les que havia vist a Ferreries (on les dibuixaven de front) o a Alaior. A Ciutadella, durant molt de temps, entre el XIX i el segle XX, l’autor preferit va ser Josep Moll, en Mollet, pare de Francesc de Borja Moll. En la mateixa època, a Maó, els autors de les coremes eren els germans Monjo, es Bayons.

Actualment hi ha moltes versions de s’Àvia Corema, fetes amb diferents tècniques del dibuix i de les manualitats, i algunes publicacions com el setmanari El Iris o la Revista de Ferreries cada any obsequien gratuïtament els seus lectors amb una corema. Entre les més populars hi ha la reproducció de la figura recollida per l’arxiduc Lluís Salvador o bé la que va dibuixar mossèn Miquel Anglada Gelabert (1933-2003).  Miquel Anglada fou vicari general de la diòcesi de Menorca, estudiós de la litúrgia i treballà per la normalització de la llengua catalana en la Bíblia i en la litúrgia, per a la qual cosa participà en una comissió creada per l’arquebisbe de València per adaptar els textos litúrgics a les diferents varietats dialectals del català, de la qual també formaven part Francesc de Borja Moll i Manel Sanchis Guarner.

S'àvia Corema d'en Miquel Anglada
A l’envers de la seva Corema, Miquel Anglada va incloure la inscripció següent:

“A ca nostra sempre la vam conèixer amb un nom més simplificat. Era només sa Corema. També he sentit qui li deia sa vella Corema i a Mallorca li diuen, em sembla, sa jaia Corema. Sigui el nom que sigui, onsevulla aquesta velleta de set peus, penjada a la paret, de la cuina sobretot, era una espècie de calendari quaresmal -o hebdomadari perquè compta de setmana en setmana-. El seu posat seriós, els vestits, no gens subjectes a la moda, i els estris que portava -setrill de llauna, bacallà, esgrelles i rosaris- ens recordaven un estil de viure el temps quaresmal: austeritat, dejuni i abstinència i pregària. Els temps han canviat i també els costums. El bacallà ha esdevingut un mos per a la gent de paladar fi. L’estrall del carnaval quasi no té sentit perquè les sales de ball resten obertes tota la quaresma… Per açò, també he volgut donar una cara nova a la meva àvia Corema -record rialler de s’àvia Nena-. Duu un llum encès -mig ciri de la Candelera, mig ciri Pasqual- perquè preparam la Pasqua. L’ocell i les flos ens fan ensumar la primavera. El somriure i la mirada de l’àvia ens duen un alè d’esperança i un bri d’alegria.
I els peus? Són set perquè set són les setmanes. N’hi hauria volgut posar més perquè hi manquen els peus dels joves. Perdonau-me! Vaig pensar en la gent gran, els homes, els estrangers, les monges, les dones, els malalts, els pobres… Si, com era el costum, llevau un peu cada diumenge, no espereu a llevar el darrer el dia de Pasqua. Convé fer-ho la nit del Dijous Sant, que és, segons els entesos, quan acaba el temps de Quaresma.” (Miquel Anglada)

Així mateix, des de fa uns anys, a Maó es va crear la figura de la geganta S’Àvia Corema, que tots els dissabtes de Quaresma, a migdia, surt acompanyada de la colla de geganters i grallers de la ciutat i a la plaça de l’Ajuntament, enmig d’un ambient festiu i de participació ciutadana, especialment infantil, cada setmana se li treu un dels set peus. Aquesta figura gegantina ha ajudat a recuperar i popularitzar una de les tradicions de l’illa i la introduïda en l’imaginari cultural actual.

Geganta de Maó Corema Peupetit
Se sap que aquest costum també existeix a tot el territori dels Països Catalans, amb altres noms com la Bacallanera (Barcelona), la Sarraïna (el Bages), la Jaia Serrada (Mallorca) o la Patorra (el Rosselló), i altres representacions com una forquilla amb set pues (el Solsonès), set arengades penjades a la llar de foc (el Camp de Tarragona) o una dona amb set braços (Palafrugell).
Sermons i coremers

El temps de quaresma no només era un temps de mortificació dels sentits, de preparació per a la renovació de l’aliança de l’home amb Déu, era temps d’accés a les grans celebracions pasquals, temps de doctrina i catequesi. Per això, en aquesta època convidaven els anomenats coremers o predicadors de la quaresma, que solien ser frares caputxins o jesuïtes mallorquins o catalans. Els sermons quaresmals començaven el Dimecres de Cendra i acabaven la mitjana festa de Pasqua.

Durant la Quaresma hi havia sermó cada dia. Pere Moll Camps (1878) ens explica que a Ciutadella, aquests sermons eren els dilluns, dimecres i divendres, a la Catedral; cada dijous, sermó especial dels dolors, també a la Catedral; els dimarts al Roser, els dissabtes a Sant Francesc, i els diumenges se’n deien tres: a la Catedral, a Sant Francesc i a Sant Agustí.

L’arxiduc Lluís Salvador, també detalla el desenvolupament dels semons quaresmals de finals del segle XIX, que s’allargaven fins al dilluns de Pasqua:
- Dimecres de Cendra: sermó sobre la benedicció de la Cendra.
- Dies feiners: sermó sobre moral o religió, dues vegades per setmana a la Catedral, a totes les parròquies de la diòcesi i a diverses capelles.
- Diumenges, sermó sobre moral o religió, al matí i al capvespre, a la Catedral i a totes les parròquies de la diòcesi.
- Diumenge de Rams: sermó entorn de les catorze estacions de vía crucis al capvespre, a quasi totes les parròquies, amb celebració d’una processó interior en la qual el predicador alterna amb el clergat i els participants en la lectura pertinent a cada estació.
- Dijous Sant: sermó a la Catedral i a les parròquies, durant la missa major, entorn del misteri de l’Eucaristia (al matí) i sobre el significat del Lavatori (al capvespre).
- Divendres Sant: sermó matinal a la Catedral i a les parròquies sobre la Passió i la mort de Jesucrist. A la tarda, en algunes parròquies, sermó de les Set Paraules, amb música clàssica a les pauses. A la nit, després de la processó, a determinades esglèsies, sermó sobre la Soledat de la Mare de Déu.
- Diumenge de Resurrecció: sermó durant la missa major sobre el Misteri de la Resurrecció.
- Dilluns de Pasqua: sermó de comiat a la Catedral i a les parròquies. El coremer ofereix als presents el ramell de moral, que consistia en una sèire d’indicacions morals, místiques i pràctiques de pietat.