Mestre d’aixa

 

Un mestre d’aixa és un artesà que projecta, construeix i repara barques de fusta, especialment llaüts (o llaguts), per a la qual cosa ha de saber combinar art i tècnica. Aquest ofici s’ha mantingut al llarg de la història a causa de la importància que han tingut les embarcacions en el desenvolupament d’activitats com la pesca, el transport, la navegació per lleure i, fins i tot, per a la guerra. Antigament, els mestrse d’aixa també feien el llenyam dels molins de vent; però avui dia, els pocs que queden, es dediquen més que res a la reparació dels llaüts.

barca en reparació al taller del mestre d'aixa

A Menorca, l’època de esplendor d’aquest ofici va ser el segle XVIII, quan el port de Maó, arran de les diferents dominacions estrangeres a l’illa, es convertí en una excel·lent base naval d’hivernada, de reparació i construcció per a la flota anglesa al Mediterrani; la qual cosa va propiciar la formació de molts mestres d’aixa. Tanmateix, l’any 1820, amb el Reial decret de 6 de setembre pel qual s’impedia la importació de blat i altres cereals, la marina de Maó, especialitzada en el comerç del blat al llarg de la Mediterrània, va decaure i els mestres d’aixa de Menorca veuen com minven els encàrrecs de feina, de manera que es limiten a construir embarcacions dedicades a la pesca.

Tot i així, l’any 1890 la indústria nàutica va tenir una revifada amb la creació de la Maquinista Naval, on es construïen embarcacions menors; però el retrocés definitiu de la construcció naval va venir ja dins el segle XX arran de la desaparició de la pesca tradicional i la introducció de noves tècniques de construcció d’embarcacions amb fibres de vidre i plàstics. Així, als anys setanta, a Menorca només hi havia dos varadors: el de sa Punta des Rellotge, al port de Maó, i el del port de Ciutadella, on es construí la barca de bou Valldemossa, recentment restaurada.

En els últims temps, però, val a dir que es viu un procés de revaloració de les embarcacions tradicionals, com el llaüt, i de la mestria dels seus constructors com a part del nostre patrimoni històric i cultural. Així, veim com a Menorca es restauren embarcacions antigues i com, a Ciutadella, el mestre d’aixa Miquel Huguet Pons ha donat continuïtat a l’ofici.

Els materials

La fusta que utilitzaven els mestres d’aixa era la llenya de pi, d’alzina i d’ullastre que trobaven a la marina, i millor si creixien a prop de la mar, perquè llavors tenen més resistència a l’aigua salada i als fongs. Els mateixos mestres d’aixa escollien els arbres més retorçuts i corbats, ja que són els millors per construir les embarcacions. Actualment, a més d’aquestes fustes, utilitzen l’olivera, el pi de Flandes, el plataner i arbres tropicals com el tec.

El primer que feien els antics mestres era arrabassar l’escorça de les soques de pi o alzina i després deixaven la llenya dins la mar durant mesos perquè així agafaven més fortalesa i no s’esquerdaven tan fàcilment. A vegades també els deixaven dins el fang de les culàrsegues els sediments de les quals tenen una gran concentració de sal, que és un bon conservant.

maquetes de llaüt 

Com es fa un llaüt

Per fer un llaüt o qualsevol altra embarcació, la primera feina que havien de fer era elaborar-ne una maqueta, de la qual treien les plantilles de les peces.

La primera peça que muntaven era la quilla, una peça rectangular de llenya d’alzina que va de cap a cap de la barca. A la part de proa s’acobla a la roda (peça de suport on s’acobla el nas, un element en forma de bec que surt més amunt de la coberta) i a l’altre extrem s’ajunta amb la peça de popa.

A continuació, col·locaven les contrarodes, on s’assenten les fulles que folren el buc, i un tauló de pi de Flandes damunt la quilla on es distribueixen els madissos, que són unes peces corbades que a la part de dalt duen acoblades les estameneres o costelles. Tot això constitueix el que podríem anomenar “esquelet” de la barca, i va empernat amb perns d’aram que agafen madís, peça i quilla.

esquelet del llaüt

Després, a la part de defora de la madissada col·locaven, a l’alçada de la coberta, una fulla rodona anomenada cinta, que va de cap a cap clavada a les costelles per tal de subjectar-les. I a la mateixa alçada, a la part de dins la barca, una altra peça, anomenada la serreta, que també va clavada a les costelles en forma transversal i sobresurt uns cinc centímetros. La seva missió és aguantar els baus o bancades transversals que sostenen la mànega de l’embarcació i impedeixen que es pugui obrir. Les bancades que queden entre les cossies serveixen per seure. Les cossies formen l’entorn del buit de la barca, que anirà cobert amb els quarters.

De proa a popa la coberta és sostinguda per unes bigues de reforç anomenades llates, i els llatons suporten la part de la coberta entre la cossia i les bandes. Fet tot l’assemblatge, ja podien col·locar els baus, que són unes fires que seuen a cada cap, damunt la serreta, i a continuació la taula de claus, unes peces foradades que van a tot el voltant de la barca a l’alçada de la coberta i on encaixen perfectament les costelles, formant com una mena de cinturó de seguretat.

Fet tot açò, començaven a folrar la coberta i els laterals amb unes fulles de pi de Flandes clavades als baus. I, acabada l’estructura, es posen les bancasses de proa i de popa, que van subjectades damunt els rodons; les bites, que són per amarrar la barca i van una a cada banda de la bancassa de proa; els corbetons, que són dues peces de reforç, una aferrada al nas i l’altra, forta, a les bites i la bancassa; i les escalemeres, quatre peces que van empernades damunt el rodó i duien un forat enmig per posar-hi una peça de llautó on es col·loca la baga dels rems.

Amb la coberta feta, tombaven la barca per folrar el buc amb fulles de pi de Flandes. La primera fulla que posaven, ajustada damunt la peça de la quilla, es deia palaia, i continuaven posant fulles per amunt fins arribar als ambons (peces laterals, en forma de triangle, derivades de la curvatura del buc). Quan tenien el buc folrat, posaven les clavilles a les juntes de les contrarodes i la peça de la quilla per tal d’aturar les contraccions de la llenya i evitar l’entrada de l’aigua.

Acabada l’estructura del bot, folraven la coberta deixant el buit entre les cossies i l’espai per als quarters i feien el forat per on passa el pal o arbre d’arborar les veles. Si és un bot, el pal entra per entremig de les llates de proa, i si és un llaüt el pal va més centrat o dins la cossia amb una mica d’inclinació. Arribats a aquest punt, es considera que la barca ja és feta i, per tant, ja podien començar a calafatar les juntes per evitar que faci aigua. Per calafatar, s’agafa estopa impregnada amb oli de lli, es ben ataquen les juntes i les ben omplen de pasta de vidre mesclada amb mini, amb l’ajuda de dos ferros de calafatar: el de tall fi per obrir el trenc entre les fulles i el ferro d’acabat en forma de canal per atacar i repicar l’estopada.

I ja només els quedava pintar la barca, amb diverses capes de mini i de blanc de plom abans de donar-li la capa del color que volien per a la barca. A més, la part que queda en contacte amb l’aigua, s’ha de pintar amb un protector perquè no agafi verdet. 

Les eines

L’eina principal del mestre d’aquest ofici és l’aixa, una fulla de ferro de tall acerat amb un mànec de forma corbada (també es coneixe amb el nom d’uixol).

aixa o uixol

Per tallar la fusta utilitzaven verducs, serres i xerracs manuals i, a més, feien servir altres eines com compassos, la plana o garlopa, la gúbia, la barrina, el trepant, la raspa, la llima, l’escarpra, el ferro, la maça de calafatar, el caragol, el serjant, el guilleume, que és un ribot estret que serveix per fer cantells, i el bit per fer les motllures ornamentals.

Avui dia els artesans també usen serres mecàniques i algunes eines més modernes, a més de les eines bàsiques d’un fuster.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR