És la forma més habitual de treure sorts, en la qual els participants es posen en cercle i van sil·labejant la cançoneta de manera que cada síl·laba correspon a un jugador i aquell al qual li toca la darrera síl·laba pot ser qui para o bé quedar salvat. En aquest darrer cas es repetirà la cantarella fins que el darrer de salvar-se serà qui pararà.
D’aquestes fórmules, n’hi ha moltes. Algunes semblen fórmules màgiques, amb paraules impossibles d’entendre, i d’altres introdueixen nombres que es fan servir per a l’elecció. Així mateix, entre les més usuals, n’hi ha tant en català com en castellà, o fins i tot algunes que barregen les dues llengües, com podem veure en els exemples següents:
– A la cluca d’amagar, para tu si vols jugar. Un glopet d’aiguardent, sigui fora la més pudent.
– Apetén senté, gurumá lechú, filiú, surt tu.
– Pito, pito, colorito, ¿dónde vas tu tan bonito? A la casa verdadera, pim pom, fuera.
– Quinze, requinze, reda, reda, quinze. Si no són quinze ho tornarem a comptar.
– Tres pedretes hi ha a un carrer, que les he comptades molt bé, i de color de xocolati. Quantes en vols? (aquell al qual li ha tocat la darrera síl·laba diu un nombre i compten a partir d’aquest fins arribar al nombre escollit, i a qui li toca el nombre para o s’ha salvat).
– Un pajarito se va a la fuente, bebe agua y vete.
– Una mosca punyetera, va cagar a sa carretera, pim, pom, fuera.
– Uni, dori, teri, cateri, bati, combati, biri, birom, compta les dames que dotze són.
– Xano, xano, cavaller, triaré sa que voldré, una rosa a cada esposa i un clavell a cada mà. Triaré sa més polida que hi haurà.
