Aquest joc de provatura prové dels antics foners, habitants dels poblats talaiòtics de les illes Balears, coneguts per la seva habilitat en el maneig de la fona com a arma defensiva i d’atac, o fins i tot per caçar. Aquestes armes es feien amb cabells o amb espart i amb el seu ajut podien llançar projectils amb molta força, especialment pedres, als enemics. En l’edat mitjana, la fona fou substituïda per l’arc i la ballesta; però a Menorca es va fer servir per defensar la costa dels atacas dels pirates nord-africans fins ben entrat el segle dinou.
Tanmateix, tot i que la fona va deixar d’utilitzar-se com a arma, mai no es va abandonar del tot el seu ús, ja que els al·lots la van continuar emprant per practicar el tir en jocs de provatures que feien al camp o en un terreny suficientment gran, on jugaven a veure qui arribava més enfora o bé, en menor mesura, qui endevinava un objectiu; pràctica que va donar lloc al joc de tir amb fona.
Aquest joc d’habilitat té, actualment, dues modalitats:
a) La punteria: encertar una diana amb la fona a una distància de 30, 60 o 90 pases.
b) Llarga distància: es tracta de llançar la pedra tan enfora com sigui possible.
El material utilitzat és simple:
La fona o bassetja, que pot ser de lli, de cànem, d’espart, de pell, de pèl, de pita, de llana o de qualsevol altre material d’origen vegetal o animal; però no és reglamentari utilitzar fones fetes amb materials sintètics.
Les pedres, que són els projectils que es disparen amb les fones i han de ser naturals, sense limitació de mida ni de forma, tret d’aquelles que tenen materials magnètics.
Pel que fa a la manera de llançar, hi ha dues maneres tradicionalment admeses: per damunt del cap o de dalt a baix; però la pedra sempre ha de fer dues voltes, com a mínim, abans de ser llançada.
