La transmissió tradicional de noms

Les pautes de transmissió del nom han estat vinculades, durant segles, al context ideològic i específicament religiós de les societats tardomedievals, en les quals emergeixen els repertoris bàsics de noms de persona que constitueixen encara avui el corpus dominant. La distinció entre noms personals (noms de fonts, de bateig, etc.), és a dir, prenoms, i noms de llinatge o cognoms comença a imposar-se a Europa quan la determinació del llinatge sembla tenir implicacions econòmiques, excepte en aquells casos en què la identitat social està marcada per connotacions de marginació social i política, com és el cas dels jueus conversos o de les altres minories que adopten nominacions de les majories socials per tal d’evitar les implicacions de rebuig o marginació implicades en el seu nom.

som de nom...Així, el sistema nominal d’identificació personal basat en l’esquema prenom + cognom patern + cognom matern no es generalitza entre nosaltres fins al segle XVII, tot i que ja és habitual en el segle XVI per a famílies de grans propietaris. En canvi, la transmissió del prenom comença a establir-se, segles abans, sobre la base d’un repertori que es va establint per factors de tradició familiar, moda i, sobretot, per pressió religiosa, seguint les influències que l’Església anirà exercint en la mentalitat popular a partir dels grans moviments de renovació, representats pels ordes religiosos des del segle XII. Però, a més d’aquest factors, que expliquen la notable similitud del repertori bàsic de prenoms a l’Europa mediterrània (els Joan, Antoni, Pere, Francesc, Miquel, etc.), que es repeteixen amb molta freqüència i que perduraran amb lleugeres oscil·lacions fins a l’època actual, factors socials contribuiran a la seva estabilitat i a la seva “deriva”, en fer-se expressió de la cohesió familiar i de les relacions del grup domèstic.

Tot i que no podem dir amb prou exactitud en quin moment la tradició del nom esdevé regla col·lectiva, és clar que al segle XVII ja està establerta una pauta social de transmissió de noms que serà vigent fins al segle XX. L’element central de la pauta és el lligam que estableix entre avis i néts, primer en la línia paterna, en segon lloc en la línia materna, en tercer lloc els pares i, si s’escau, els parents colaterals, sempre amb preferència per la línia paterna sobre la materna.

El primer que suggereix aquesta estructura és un grup domèstic de filiació bilineal, amb preferència patrilineal. En un context de comunitat petita, on l’endogàmia és important, una estructura d’aquest tipus, tendirà amb el temps a concentrar en un nombre relativament reduït de noms la denominació de la majoria de membres de la comunitat. Però el nom servirà fàcilment per situar en el marc del grup el lloc de cada persona, sobretot els que porten el nom de l’avi patern, que en l’estructura originària representaven el depositari del patrimoni familiar (“l’hereu”). La pauta descrita esdevindrà comuna a tots els nivells socials, amb independència de la importància del patrimoni. El nom esdevé, per si mateix, un bé domèstic, que expressa el lligam i la cohesió del grup familiar.

Un element complementari de la regla de transmissió és el fenomen del padrinatge. A Menorca l’assignació dels padrins segueix una estructura similar a la del nom, mantinguda amb rigor fins avui: els padrins del primer fill són l’avi patern i l’àvia materna i l’àvia paterna i l’avi matern per a la primera filla o el segon fill. Els següents fills tenen el padrinatge dels germans del pare i la mare correlativament. D’aquesta manera, per als primers fills, els noms també coincideixen amb els dels padrins. El costum és tan generalitzat que “padrí” i “padrina” esdevenen sinònims d’avi i àvia, de manera que així han estat considerats fins fa poc per tots els néts.

A partir del segle XVIII és habitual posar dos o tres noms de bateig. Aquest fet permetrà estratègies nominatives diferenciades. Sovint el segon nom de bateig correspon al del padrí o padrina, quan el primer no hi correspon, i el tercer a la devoció familiar, al sant del dia, al patró de la parròquia o a tradicions locals. D’altra banda, quan la norma de transmissió del nom comença a perdre força en la tradició familiar, sovint el joc del doble nom servirà com a mecanisme de transgressió suavitzada: en un primer moment, el primer nom correspon al que exigeix la pauta tradicional i el segon al que desitgen els pares, que serà el que servirà en l’àmbit familiar i social. Una segona fase de negació de la pauta tradicional invertirà l’ordre i el segon nom serà la manera de satisfer els avis, que miren amb desgrat la pèrdua de la tradició. Finalment, la lliure designació del nom, segons modes i afeccions dels pares, liquidarà la vella tradició de transmissió de noms. En qualsevol cas, aquest procés de sostreure’s a la norma no és uniforme i varia molt en funció de l’específic sentiment familiar i del pes de la tradició en cada família. A Menorca aquest procés no es dóna de manera general fins ben avançat el segle XX, sobretot als inicis dels anys seixanta; però fins aleshores la regla familiar de transmissió del nom s’ha aplicat amb rigor extrarodinari i amb excepcions mínimes que, quan apareixen, fan pensar en conflictes familiars rellevants o en situacions peculiars.

Així, entre els segles XVII i XIX apareixen poques incorporacions de prenoms en el conjunt de Menorca. La immigració és molt baixa en aquests segles i té molt poca repercussió en el repertori de noms, que es manté amb una gran estabilitat fins al segle XX; de manera que fins i tot no és estrany trobar dos germans (o fins i tot tres) amb el mateix nom a causa que era una pràctica habitual posar el nom d’un fill mort a un altre fill nascut posteriorment (anomenats “fills temosos”), ja que portar el nom d’un germà mort, a més d’honorar la seva memòria, restituïa la lògica de la tradició familiar i ajudava a mantenir-la. Tanmateix, hi ha alguns fenòmens sobre els quals caldria aprofundir: els casos de retorn d’emigrants, que es produeixen en moments puntuals i les notables excepcions a la regla de transmissió lligades a moviments polítics i culturals, per exemple l’aparició dels Progreso, Verdad, Justícia, Universo, etc. en el marc del moviment anarquista.

La modificació de les pautes de transmissió de noms experimentada al llarg del segle XX expressa canvis importants en les estratègies d’organització familiar que afecten, més que la seva estructura, la dinàmica de relacions dels individus dins del marc familiar, en la qual la relació entre dependència del grup domèstic i afirmació individual cerca noves formes d’expressió i d’equilibri. A més, factors de diferent tipus, com ara la immigració, els sistemes polítics i la globalització, també han provocat canvis en aquestes pautes que afecten tant el prenom en qüestió com la llengua en què es bategen els fills, com podem constatar en l’estudi d’Ismael Pelegrí i Pons sobre els noms de persona a Menorca (1979-1999).

Nota: La informació per elaborar aquest apartat s’ha extret de l’article “Transmissió de noms i estratègies familiars”, del professor Jaume Mascaró Pons.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR