Introducció històrica

 

En el segle XIX sorgeix a Europa un afany per estudiar els trets característics propis de cada poble, allò que els cohesiona i alhora els diferencia dels altres col·lectius. A la Península Ibèrica aquesta idea arrela sobretot al País Basc, a Galícia i a Catalunya, des d’on, a principi del segle XX, a través del corrent conegut com la Renaixença, s’estén a les Illes Balears en general i a Menorca en concret on, en consolidar-se la tradició com a objecte fonamental d’estudi per refermar la identitat cultural i lingüística de l’illa, els folkloristes fan de la ruralia i la societat pagesa de l’època les fonts principals de recerca de totes les manifestacions de la cultura popular.

 El concepte de folklore comú a Catalunya i a les Illes Balears es va fer realitat amb l’aparició de grans projectes que abastaven tota l’àrea lingüística en els quals, seguint la idea de la utilització del folklore com a instrument per construir la identitat, es produeix un intens intercanvi d’informació entre els erudits d’una i altra banda.

Mossèn Antoni M. Alcover i Sureda (1862-1932), fou un dels grans impulsors dels projectes folklòrics durant els primers trenta anys del segle XX.

 Aquest canonge manacorí va ser un dels recol·lectors de cançons populars més actius; però la seva obra folklòrica més coneguda són les Rondaies mallorquines d’en Jordi des Racó.

 D’altra banda, el Diccionari Català-Valencià-Balear, promogut per ell, constitueix una aportació extraordinària al coneixement etnogràfic, ja que moltes entrades es complementen amb locucions, refranys i dades de la cultura popular.

 

Pel que fa Menorca, els representants més emblemàtics de la investigació i la recerca folklòrica són:

 Francesc Camps i Mercadal (1852-1929), conegut amb el nom de Francesc d’Albranca. La seva tasca contribuí a salvar part de la nostra història i a la formació d’una identitat cultural i lingüística.

 Pere Ballester Pons (1856-1946). Col·laborà, igual que Francesc Camps, amb l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya; però es decantà més cap a la descripció de costums vigents a Menorca als inicis del segle XX.

 Andreu Ferrer Ginard (1887-1975), mestre mallorquí que durant la seva estada a Menorca va impulsar diversos projectes de recerca folklòrica i arreplegà tot tipus de material folklòric i etnogràfic que publicà en la revista Llum Nova, fundada per ell, i més tard en publicacions específiques sobre Menorca.

 

Tots aquests estudiosos potencien la recerca del folklore a partir d’una posició ideològica que cercava els trets diferencials de cada poble i portaren la recerca folklòrica al concepte de nació.

 

 

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR