En el segle XIX sorgeix a Europa un afany per estudiar els trets característics propis de cada poble, allò que els cohesiona i alhora els diferencia dels altres col·lectius. A la Península Ibèrica aquesta idea arrela sobretot al País Basc, a Galícia i a Catalunya, des d’on, a principi del segle XX, a través del corrent conegut com la Renaixença, s’estén a les Illes Balears en general i a Menorca en concret on, en consolidar-se la tradició com a objecte fonamental d’estudi per refermar la identitat cultural i lingüística de l’illa, els folkloristes fan de la ruralia i la societat pagesa de l’època les fonts principals de recerca de totes les manifestacions de la cultura popular.
El concepte de folklore comú a Catalunya i a les Illes Balears es va fer realitat amb l’aparició de grans projectes que abastaven tota l’àrea lingüística en els quals, seguint la idea de la utilització del folklore com a instrument per construir la identitat, es produeix un intens intercanvi d’informació entre els erudits d’una i altra banda.
Mossèn Antoni M. Alcover i Sureda (1862-1932), fou un dels grans impulsors dels projectes folklòrics durant els primers trenta anys del segle XX.
Aquest canonge manacorí va ser un dels recol·lectors de cançons populars més actius; però la seva obra folklòrica més coneguda són les Rondaies mallorquines d’en Jordi des Racó.
D’altra banda, el Diccionari Català-Valencià-Balear, promogut per ell, constitueix una aportació extraordinària al coneixement etnogràfic, ja que moltes entrades es complementen amb locucions, refranys i dades de la cultura popular.
Pel que fa Menorca, els representants més emblemàtics de la investigació i la recerca folklòrica són:
Francesc Camps i Mercadal (1852-1929), conegut amb el nom de Francesc d’Albranca. La seva tasca contribuí a salvar part de la nostra història i a la formació d’una identitat cultural i lingüística.
Pere Ballester Pons (1856-1946). Col·laborà, igual que Francesc Camps, amb l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya; però es decantà més cap a la descripció de costums vigents a Menorca als inicis del segle XX.
Andreu Ferrer Ginard (1887-1975), mestre mallorquí que durant la seva estada a Menorca va impulsar diversos projectes de recerca folklòrica i arreplegà tot tipus de material folklòric i etnogràfic que publicà en la revista Llum Nova, fundada per ell, i més tard en publicacions específiques sobre Menorca.
Tots aquests estudiosos potencien la recerca del folklore a partir d’una posició ideològica que cercava els trets diferencials de cada poble i portaren la recerca folklòrica al concepte de nació.
