Les mesurades

Foto d'unes mesurades a Son Angladó l'any 1915

Actualment no sentim a parlar de les mesurades; però en temps antic, a Menorca, sí que se’n parlava. Als llocs amb conreu amb sistema d’amitgeria, quan tot el gra estava a punt per mesurar-lo, l’amo i el senyor del lloc es posaven d’acord per establir la data per fer les mesurades, dia molt especial, de gresca i de festa, i de vegades d’una gran solemnitat en la vida de la pagesia menorquina, ja que en aquesta jornada es determinaven els bons o mals resultats de les feines de la resta de l’any.

La festa de les mesurades se solia celebrar un dia del mes d’agost, i la seva finalitat era mesurar la producció agrícola de l’any, és a dir, la producció de blat, en primer terme, i de civada, ordi, hortalisses i llegums, en segon.

fotografia de dos almuds per fer mesuradesEls almuds eren els estris que feien servir per mesurar el gra

Les persones que intervenien en aquesta diada eren el majoral l’intermediari entre el senyor i l’amo a les grans possessions, ja que aquell poques vegades anava al lloc— i l’apoderat, que portava la comptabilitat passava comptes de la producció i establia els costos de les despeses, a més de l’amo i la seva família, els missatges i tota la resta de convidats.

Els preparatius per a les mesurades començaven el dia abans de la festa, que era dia de desada general. Els missatges feien net i posaven ordre als boers i a les quintanes, i madona feia un repassó de calç a les parets brutes, fregava amb almangra el terra i feia una rentada de cara a la casa, ja que aquest dia hi estava convidat el senyor del lloc.

Ensoldemà, de bon matí, l’amo i els missatges feien els munts de blat, civada i ordi. El munt de blat, el més important, es col·locava ben enmig de l’era: hi clavaven una canya prima al centre, i amb l’ajuda d’una pala confegien un munt ben rodó. Es feia de bon matí perquè amb la banyadura el caramull de grans aguantava més, quedava més ben fet i, així, semblava que hi havia molt més gra.

Però les mesurades no començaven fins al capvespre. Després de dinar anaven arribant tots els convidats. Mentre tothom es retrobava, s’intercanviaven impressions i fillets i jovent feien totes aquelles coses típiques d’un dia festiu com aquest, l’amo i el senyor anaven per feina i feien un repàs a la quintana i als boers per donar comptes de l’estat del bestiar.

Quan tot estava disposat i els utensilis necessaris preparats, es donava ordre d’anar a l’era a mesurar, on les dones havien preparat les cadires, els gots, l’aigua fresca al càntir, l’anisat i un bon paner ple de dolces. Llavors envoltaven el munt de blat per contemplar-lo i, entre les rialles del jovent i la juguera dels fillets, tothom hi deia la seva de les possibles quarteres que hi podia haver. L’amo no deia res, ja que ell ho havia anat calculant durant les feines.

El majoral donava ordre de començar. Es mesurava amb la mitja quartera, recipient quadrat (o circular els més moderns) de llenya que es deixava a ras passant un pal per damunt, que es deia el boix; la barcella, circular i de llenya reforçada amb un cèrcol de ferro, i l’almud, també de llenya i de forma redona o quadrada i més petit. La mesura de sis almuds equivalia a una barcella, tres barcelles eren una mitja quartera, i una quartera dues mitges quarteres. El pes de cadascun depenia del tipus de gra, i també depenia molt de l’anyada, de si estava més granat o manco. La quartera de blat solia pesar aproximadament entre 60 i 62 kg, la d’ordi uns 40-48 kg i la de civada 37 kg, més o manco.

Com que aquests valors podien variar substancialment d’un any per l’altre, el primer de tot era veure el que pesava exactament la quartera aquell any; a partir d’aquí, sortirien tots els càlculs posteriors. Es posava una quartera dintre d’un sac i es pesava amb la romana, i la quantitat que s’obtenia era apuntada per l’apoderat. Antigament es pesava amb la romana d’arroves velles, que emprava la lliura com a unitat de pes –dues lliures equivalien a mig quilogram– que després se substituí per l’arrova (una arrova eren 10 kg, aproximadament). Després d’aquests preliminars començaven a mesurar.

L’amo, el senyor i l’apoderat, separats de la resta de la gent, asseguts en una cadira o a la vorera de l’era, contemplaven tota l’operació i, cadascun amb una canya fèl·lera o una caramuixa a la mà, hi anaven fent una mòssa amb un ganivet a cada quartera mesurada.

Per mesurar se solien emprar dues mitges quarteres, i mesuraven enmig de l’era tres homes en filera. Els dos dels extrems omplien cadascun la seva mitja quartera i el del mig passava el boix (açò es diu boixar o passar boix) per deixar-les a ras. A continuació, aquest mateix personatge, amb l’ajut del mesurador de l’extrem corresponent, un per a cada ansa, abocaven damunt el munt contingut de la mitja quartera, i així ho anaven fent alternadament una darrere l’altra, de tal manera que mentre un omplia, l’altre tirava la mitja quartera al munt ajudat per l’home del mig, i així successivament. Aquest darrer anava cantant les quantitats mesurades. Quan ja en quedava manco, empraven barcella i almud. Hi havia llocs que mesuraven amb la barcella, de tal manera que per fer més via mesuraven amb dues barcelles alhora –amb dos homes cadascuna– i anaven comptant alternativament per no perdre els comptes.

La manera antiga de comptar en les mesurades era la següent: “Primereta, es parell, un sou, un qüern, qüern i bòtil, mitja dotzena, es set, dos qüerns, tres sous i talla que són deu”. I l’amo i el senyor responien: “Tallat!”.

Després de la Guerra Civil, com que açò es prestava a confusió, comptaven de la manera següent: “Primera va, dues són, van tres, són quatre, quatre i una cinc, són sis, van set, set i una vuit, són nou, deu i talla”.

A cada dos o tres talls barataven els mesuradors, i els altres arreplegaven el munt amb la pala i la garnera de bruc. De tant en tant, entre mesurada i mesurada, les dones anaven passat l’anisat i les dolces en rigorós ordre jeràrquic. Mentre mesuraven regnava un absolut silenci i tothom estava pendent del que anava succeint. Quan el blat estava mesurat, passaven a l’ordi i a la civada, i finalment les llegums. En acabat tot, els mesuradors es rentaven les mans, i feien una bona bereneta.

Ensoldemà havien de fer la feina de llevar d’eres; és a dir, recollir el gra i posar-lo dins sacs fermats amb manolls (manat de joncs fermats pels dos extrems). La part de l’amo l’estojaven als porxos del lloc: una part es destinava a consum propi i per açò el duien a moldre al molí de vent fariner, al molí d’aigua o al molí de sang, i una altra la guardaven com a llavor per a la sembrada de l’any següent; i si en sobrava el venien al poble. La part del senyor la guardaven al lloc o la duien fins als magatzems de casa seva, al poble. La traginaven damunt ase i, més modernament, en carros (dintre d’un carro hi cabien unes vint quarteres), per la qual cosa haviem de pagar delme.

La collita es considerava bona quan s’obtenien unes deu quarteres per una de llavor.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR