Traginer

 

Abans que existissin els vehicles i la resta de mitjans de transport moderns, tot es traginava amb carro i els que feien aquesta feina eren els carreters o traginers.

Els carreters, a part de ser forts, havien de ser homes amb una certa pràctica i coneixement de la feina, ja que a l’hora de carregar un carro havien de col·locar el viatge (la càrrega) ben compartit. Així, quan havien de pujar una costa, convenia dur la càrrega cap al davant, i per davallar-la cap al darrere. Per això, en les pujades, els carreters sempre se seien damunt la bístia a fi de donar-li coratge; mentre que en les davallades passaven a la part de darrere del carro a fi de travar-lo i ajudar a fer contrapès.

home amb carro

Guillem Pons Marquès (Fons Lluís Allès Pons. AISM. CIM)

Pel que fa als carros que utilitzaven els traginers eren de tres tipus:

  • El de traginar bótes, que no tenia llit i només duia dues cadenes damunt les quals posaven les bótes.
  • El calàpet, que servia per traginar coses molt feixuges. Aquest carro tenia les rodes baixes, no duia bandes i era llarg de buc, per la qual cosa si la càrrega era molt grossa hi posaven dues bísties.
  • El carro amb balustres, que era el que empraven la majoria de traginers. Aquest carro es podia desmuntar amb facilitat, perquè les posts de davant i de darrere, així com també el llit, eren movibles. A més, hi havia carros que duien un llit d’espart davall el llit de llenya, cosa que feia possible augmentar la capacitat del carro quan treien el llit de llenya.

Pel que fa a la forma d’enganxar i desenganxar un carro, quan la bístia ja duia els guarniments posats, primer de tot enganxaven les cadenes, i després el davall ventre i els reculants. I per desenganxar-lo ho feien a l’inrevés i el deixaven amb les vares cap amunt.

Els carreters havien de cuidar molt les bísties, perquè eren el mitjà principal per fer la feina. Sempre solien utilitzar bestiar eguí, ja que aquestes bísties són més caminadores que les somerines, per la qual cosa podien fer viatges més llargs i donaven més rendiment.

Cada dia, en aixecar-se, la primera feina que feien era donar menjar a les bísties, i després anaven a un bar a prendre un cafè, perquè aquest ofici era molt eventual i era el lloc on solien concertar els viatges. Els dies que arribava un vaixell tots els traginers s’arreplegaven al port per descarregar-lo, i cada un tenia els seus clients habituals. Aquell dia, com que la càrrega no podia quedar damunt el moll, havien de treballar de valent, sobretot si amenaçava pluja.

El viatge normal era d’una tona; però el que més retia a un carreter eren els viatges llargs. Eren més feixucs, però també es pagaven millor. Fins i tot hi havia trajectes que duraven tot el dia; llavors el traginer duia menjar per a ell i per a la bístia, a més d’un cànter que posaven a la part de davall del carro a fi que sempre tingués ombra i romangués fora de perill.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR