Carboner

 

Antigament, i fins fa molts pocs anys, el carbó era un producte de primera necessitat que s’utilitzava per fer funcionar cuines de ferro (que substituïren les antigues cuines de llar de foc central, que també necessitaven de carbó), brasers, estufes i forns i focs de certs menestrals, com ara ferrers, argenters o gerrers. Açò feia que la producció de carbó i altres derivats estigués molt estesa a tota l’illa de Menorca per tal de satisfer la demanda existent. En l’actualitat, la fabricació de carbó, tant en l’àmbit professional com en el familiar, ha desaparegut totalment a causa dels grans avantatges de la utilització de les fonts d’energia actuals i els nous aparells domèstics i laborals que, amb el temps, han substituït les tecnologies emprades temps enrere.

La construcció de forma esporàdica de petites sitges destinades a la producció del carbó per a l’autoconsum domèstic tenia un paper relativament important en l’economia de subsistència desenvolupada per la pagesia menorquina, però era molt més freqüent que el senyor o l’amo del lloc llogàs un carboner d’ofici per produir a les seves terres la quantitat de carbó necessària per a les seves necessitats. Tant en aquest cas com en el dels mateixos pagesos que feien carbó, el solien produir dintre de marines o corrals freqüentment propers al casat.

carboners tallant rama per a la sitja

Fons Jaume Riudavets. Arxiu d'Imatge i So de Menorca (CIM)

Els carboners d’ofici normalment es dedicaven a fer sitges carboneres durant la major part de l’any, encara que n’hi havia que, per tal de treure un jornal més, es llogaven en certes èpoques de l’any per fer feines de temporada al camp, com era el cas, per exemple, de la segada i tot el que venia després, que es feia durant els mesos d’estiu. Per les condicions climatològiques, que afavorien la producció de carbó i agreujaven manco les ja difícils condicions de feina dels carboners, es construïen més sitges durant el període d’estiu.

Aquests carboners, si feien feina pel seu compte, pagaven un lloguer per treballar durant una bona temporada en un mateix bosc. Aquest lloguer solia consistir a destinar una part de la producció de carbó a l’amo del lloc al qual pertanyia el bosc o al senyor propietari de les terres on hi havia la marina a partir de la qual el carboner obtenia la llenya i construiria la sitja. El carboner, a canvi de l’ús de l’espai i de la llenya, els donava un terç de la producció de carbó i, si era de molt bona qualitat, podien arribar a exigir-li’n fins i tot la meitat. Com que tota la part que es quedava el carboner era per al seu propi benefici, per tal de no sortir-hi perdent cercava llocs ben espaiosos a fi de poder construir i mantenir més d’una sitja a la vegada; ja que mentre una coïa i anava fent el carbó, en podia començar a preparar una altra. A part dels carboners llogats als llocs, hi havia els que feien la feina per encàrrec i preparaven la quantitat establerta que després venien al comprador que l’havia sol·licitada.

Per a l’obtenció del carbó vegetal, el carboner havia de construir una sitja de carbó, sitja carbonera o sitja a seques, que podia ser de diferents tipus i que, pel que fa al nom, era diferenciada clarament de les sitges destinades a emmagatzemar gra, que a Menorca s’anomenen sitjots.

La feina de carboner era molt dura i poc considerada, malgrat que requeria tècnica, habilitat i experiència; ja que durant el procés d’obtenció del carbó, que durava aproximadament una setmana, un cop encesa la sitja no la podien perdre de vista mai, ni de nit ni de dia, per si sorgia qualsevol imprevist (esfondrament, sortida del foc…). Per açò, abans de fer la sitja, la primera feina que havia de fer el carboner era construir una barraca o garita per tal de tenir un lloc on resguardar-se durant tot aquest temps. Es tractava d’un petit i rudimentari habitatge per dormir, menjar, guardar la roba i les eines, i per protegir-se de les pluges i de la serena de la nit. Aquestes barraques se solien fer amb llenya de pi i llavors es cobrien amb fulles de càrritx o bova; però també n’hi havia de fetes amb còdols, seguint la tècnica d’una paret seca. Així mateix, hi havia carboners que aprofitaven el sostre proporcionat per una barbacana o una coveta natural propera, tancada amb paret seca exterior i amb el terra condicionat amb palla i terra piconada. Trobam moltes coves de carboners de diferents tipus a les marines d’Algaiarens, al terme de Ciutadella, que adapten les necessitats dels carboners a la morfologia i la naturalesa del terreny.

El carboner treballava al bosc durant llargues temporades, i de tant en tant baixava al poble per veure la família i vendre el carbó de les seves sitges a la menuda a fi de satisfer l’elevada demanda que hi havia entre la gent del poble (cosa que feia ell, la seva dona o un altre membre de la família), o bé per lliurar el que li havia encomanat algun comprador a l’engròs, que el rebia al poble mateix o l’anava a cercar al lloc on hi havia la sitja.

Per transportar el carbó del bosc al poble ho feia amb un ase equipat amb bast i beaces o, més modernament, amb carro. El traginava en sacs i el venia a pes (en quintars) amb l’ajut de la romana. Un quintar equivalia a uns quaranta quilograms, aproximadament, i quatre arroves (una altra unitat de pes) equivalien a un quintar. Amb vuit quintars omplien una carretada de carbó, i amb un viatge de carro duien tres carretades; és a dir, vint-i-quatre quintars (uns mil quinze quilograms de carbó). En una sitja de mida normal s’obtenien entre quaranta i seixanta quintars de carbó, que corresponia a un mínim de dos viatges en carro cap al poble.

La preparació d’aquest combustible requeria temps i molta feina, però, pel fet de ser un producte indispensable per a la vida quotidiana, no es podia vendre car, amb la qual cosa era poc rendible i alguns venedors o carboners havien de recórrer a una sèrie de trampes comercials per treure més benefici. Així, de vegades intentaven falsejar el pes banyant el carbó amb aigua i deixant-lo assecar un poc, només superficialment, per fer creure que estava ben sec. D’aquesta manera, com que l’aigua que restava al carbó feia augmentar el pes, la quantitat de carbó que entrava en un determinat pes era menor que si el carbó estigués sec i el seu preu, per tant, era més elevat. Evidentment, el carbó mullat era de pitjor qualitat, perquè era molt més mal d’encendre i l’havien de deixar assecar totalment abans de fer-lo servir. Una altra estratagema dels venedors, quan pesaven el carbó amb la romana, consistia a estalonar una mica el sac en terra, amb la qual cosa falsejava el pes en benefici seu. Els compradors havien d’anar molt alerta i no desviar la vista de la part inferior del sac mentre el venedor l’omplia de carbó.

D’altra banda, per tal de complementar els seus ingressos, els carboners també venien els trossets de carbó que es trencaven quan s’extreien de la sitja (la molinada), que anaven molt bé per encendre maridets de llit o brasers de taula camilla; així com el carbonet o picó, fet de la branca de marina que havia sobrat de cremar la sitja i molt utilitzat en les cuines de ferro. Com que aquests productes no es consideraven carbó pròpiament dit, tots els beneficis de la seva venda eren íntegrament per al carboner.

 

Nota: la informació per elaborar aquesta pàgina ha estat facilitada per Antoni Camps Extremera.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR