Calciner

 

La calç, fins fa molt poc temps, era una de les matèries primeres més utilitzades en la construcció, ja que tenia moltes aplicacions i presentava molts avantatges davant certs productes sintètics o de fabricació industrial més moderns i que no han donat tan bons resultats.

La calç s’obtenia de la penya viva, és a dir de la pedra de tipus calcari, i es transformava per l’acció del foc dins el forn de calç, construït i mantingut pel calciner o forner. Per construir i mantenir un forn de calç calia que hi treballessin com a mínim unes tres o quatre persones i un màxim de dotze, ja que les feines eren múltiples, feixugues i molt laborioses; a més, s’havien de fer torns de vigilància mentre durava el procés de cocció, que s’havia de mantenir les vint-i-quatre hores del dia. El grup de calciners, o ranxo, treballava en la producció de calç totes les èpoques de l’any. El procés de preparació, cocció i extracció de la calç estava perfectament coordinat perquè les diferents feines es fessin de manera paral·lela i ordenada per tal d’obtenir un producte d’òptima qualitat en la màxima quantitat i amb les mínimes dificultats.

La majoria de forns actius durant la primera meitat del segle XX són de construcció molt més antiga, podrien ser del XIX o fins i tot del XVIII, i els calciners es limitaven a netejar-los de les restes de calç i de cendra de les fornades anteriors. Així, feien net el cendrer (la part inferior de l’olla on es dipositava la cendra), reparaven el mur, si calia, amb pedra calcària o d’esmolar, i l’enfangaven de fang de terra. D’aquesta manera deixaven l’antic forn a punt per a una nova fornada de calç.

restes d'un forn de calç

Fons Jaume Riudavents Moll. Arxiu d'Imatge i So de Menorca (CIM)

La primera feina que duien a terme era construir la barraca, situada estratègicament per poder vigilar constantment el forn encès. Es tractava d’un habitatge petit i rudimentari, construït al costat del forn de calç, que feien servir per dormir, menjar, guardar la roba, les senalles amb el menjar i les eines, i per protegir-se de les pluges i de la serena de la nit. Les barraques dels calciners eren iguals que les que construïen els carboners. 

Una vegada net el forn i construïda la barraca, venia la feina de tallar la rama necessària per fer la fornada, que podia ser pi, alzina, ullastre, aladern, etc., segons la vegetació dels voltants. Per fer aquesta feina empraven l’aixada, que servia per llevar la terra i tallar la rama des de baix; la destral, per esporgar i tallar branques més gruixades; el verduc, per tallar arbres sencers, dels quals només aprofitaven la rama, i el dall, que servia per tallar la rama en trossos més petits o més llargs si calia.

I mentres uns preparaven la rama, uns altres treien el pedreny per omplir el forn de calç. Per fer el pedreny donaven cops continuats damunt la roca mare amb la barra bina, barra de ferro amb els dos extrems aplanats i acabats en punta, i per arrabassar-lo empraven la pioxa el perpal de ferro. Després acabaven de treure les pedres i els còdols i, amb el picot, la picassa, el picassó o el mall, rompien la pedra i la feien de la mida que volien. D’aquesta manera s’aconseguia la pedra necessària per omplir el forn de calç.

Les pedres de millor qualitat eren les que s’extreien de sota terra, mentre que les pedres obtingudes de la superfície produïen una calç de qualitat molt inferior. Transportaven la pedra fins al forn de calç a mà, amb les senalles d’enclotar (si eren petites), amb la civera que duien dos homes (si eren grosses), o bé amb carros i carretons.

Quan ja tenien tot el pedreny i la rama, els calciners reblien el forn amb la pedra que s’havia de calcinar. A mesura que anaven paredant de pedra calcària l’interior del forn, col·locaven els feixos de rama a l’interior de l’olla, de tal manera que els calciners es podien moure damunt d’ells per anar pujant la paret i finalment tancar la volta sense necessitat de cap escala.

Abans de fer foc al forn, però, feien una barraqueta, anomenada ramat o enramada, devora la boca, més o manco a un metre de distància, perquè els qui s’havien d’encarregar de mantenir el foc nit i dia estiguessin a redossa. L’estructura es feia amb branques de llenya de pi llargues que es recolzaven a banda i banda de la murada (les tanyades) i es cobria de càrritx o amb feixos de rama d’altres plantes.

Després, acabaven d’omplir el forn amb feixos de rama i l’encenien. El foc sempre s’havia de mantenir amb la mateixa intensitat per tal d’aconseguir una cocció ideal i una bona qualitat en el producte resultant; i per mantenir-lo encès havien d’anar tirant feixos de llenya i rama per la boca del forn nit i dia durant dotze o quinze dies. Aquesta operació d’alimentar el foc de rama s’anomenava forquejar, i per fer-la utilitzaven la forca de donar rama, eina amb una vara d’uns vuitanta centímetres i una peça de ferro al final acabada en dues puntes. La feina d’atracar rama al que forquejava la feia un altre calciner del ranxo amb el ganxo gros, de ferro i amb el mànec de llenya, amb el qual passava els feixos a un altre calciner, que els desfermava i els donava en petites quantitats al que forquejava amb el ganxo petit. Com que era una feina que durava les vint-i-quatre hores del dia, s’establien torns per descansar i menjar.

El calciner coneixia l’estat de cocció en què es trobava el pedreny observant el color del fum i del foc que treia per la boca. Acabat d’encendre, el fum sortia blanc i el pedreny agafava un to vermellós, tot d’una tornava ben negre i la pedra de l’interior blanca, i, finalment, el fum era blanquinós i la pedra encara molt més blanca que abans, fins que, a poc a poc, s’anava aturant de fer fum. Es donava el forn per lligat (cuit) quan el fum tornava blanc, la gala era groguenca i tota la volta de pedreny es convertia en una sola peça compacta sense juntures i la pedra d’un color blanc molt intens.

Era el moment de tapar la boca amb un llosa plana, enfangar-la amb fang de calç i terra o sauló, i aixecar el redoble, que era una paret petita i baixeta. L’espai que quedava entre la llosa i la paret s’omplia de terra ben pitjada i es deixaven passar dos o tres dies perquè el caliu s’acabàs de cremar i s’apagàs, i la calç es refredàs fins que estigués a punt per treure-la. Una vegada refredada la calç, li donaven uns quants cops perquè caigués i, així, tota la volta s’esfondrava cap a l’interior del forn. El contingut, perquè la calç no es fes malbé en cas de pluges, el tapaven amb branques de llenya i càrritx, que es recolzaven en el perímetre de la murada.

Per treure la calç ho feien amb càvecs i senalles per la bocada, la paret de la qual s’havia desmuntat, i a mesura que la treien la pesaven amb la romana, tot separant la calç més compacta (calç de terròs) de la més fosa (calç fusa). A mesura que els feien comandes de calç, l’extreien i la traginaven al poble en carros, tot i que els manobres solien anar ells mateixos al forn a fi de triar els millors terrossos de calç que necessitaven. Una carretada equivalia a vuit quintars, i un viatge de carro a tres carretades; en total, per tant, en un viatge de carro podien dur aproximadament uns vint-i-quatre quintars de calç.

La calç traginada al poble la guardaven als magatzems de material de construcció o bé la venien directament a les dones, que la guardaven en un lloc sec de la casa perquè la humitat no la fes malbé i després l’empraven per emblanquinar les cases.

La feina de calciner era, com hem vist, una tasca feixuga, ja que s’havia de treballar les vint-i-quatre hores del dia i, durant la cocció, havien de fer torns. Des que començava la feina fins que quedava enllestida podia passar un mes: s’havia de netejar el forn, preparar la rama i el pedreny, carregar-lo, coure el pedreny i buidar el forn. Per açò, normalment hi treballaven entre tres i sis homes.

 

 

 

Nota: la informació per elaborar aquesta pàgina ha estat facilitada per Antoni Camps Extremera.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR