Paredador

S’ha iniciat el procés de preparació de l’expedient de la candidatura internacional com a patrimoni cultural immaterial de la tècnica constructiva tradicional de la pedra en sec per presentar-lo a la UNESCO.

Ara bé, coneixem els autèntics protagonistes d’aquesta tècnica; és a dir, els paredadors? Qui són? Com ho fan?

Els paredadors són els que construeixen, entre altres elements, les parets seques que marquen els límits de les tanques de les explotacions agràries. És un ofici que prové d’antic i que s’ha conservat fins a l’actualitat. Per les informacions provinents de fonts com l’arxiduc Lluís Salvador, sabem que durant el segle XIX hi havia dos tipus de paredadors: els que treballaven contractats directament per un propietari, que els tenia en nòmina per tal que fessin les reparacions i el manteniment dels seus tancats; i aquells que formaven part d’equips o ranxos autònoms a les ordres d’un mestre.

Aquest ofici artesanal s’aprèn bàsicament amb l’experiència i solia ser de base familiar; és a dir, que es transmetia de generació en generació dins una mateixa família.

És un ofici que gairebé sempre es desenvolupa a l’aire lliure, al camp, ja que és precisament al camp on els paredadors aixequen les parets i d’on extreuen el material per fer-les; és a dir, les pedres, que un bon paredador ha de conèixer bé i saber destriar les que pot aprofitar i les que li seran més útils per construir la paret.

La jornada de feina d’un paredador, atès que és a l’exterior, s’adapta a les hores de sol, de manera que a l’hivern és més curta que a l’estiu. Així mateix, també està condicionada per les condicions climàtiques, ja que els dies de pluja no poden treballar.

Antigament, els paredadors no treballaven a jornal, sinó a escarada; és a dir, que com més paret aixecaven, més cobraven. Per establir el preu tenien en compte la condició del terreny, la duresa de les pedres i la distància entre el punt de procedència del material i el lloc on havien de fer la paret.

D’altra banda, aquest ofici no consistia només a aixecar parets, sinó que era molt divers, segons les necessitats del lloc, de manera que també construïen barraques, ponts, boers, estables, abeuradores, sistemes de reguiu, etc. De la mateixa manera, actualment la feina de paredador no està tan estretament lligada al camp com ho estava en temps d’en primer, i durant la postguerra va estar a punt de desaparèixer, ja que el procés d’abandonament del camp obligà els mestres a compaginar la seva feina amb altres ocupacions. Fins que als anys seixanta, amb el boom del turisme, es produeix una revifada de l’ofici davant la necessitat d’obrir noves carreteres i tancar les parcel·les de les urbanitzacions.

 imatge de paret seca

Com s’aixeca una paret seca?

La primera feina a l’hora de construir una paret seca és marcar-la sobre el terreny amb l’ajuda de monjoies (quatre o cinc pedres amuntegades) i ben eixermar tota l’extensió que ocuparà. A continuació es guia la paret, que és preparar a cada costat els munts de pedres que faran falta per aixecar-la, i es treu la terra en tota l’amplària de la paret a fi que els fonaments reposin directament sobre la roca. Els fonaments són les pedres més grosses que es posen en la primera filada, directament sobre la roca mare, i que han de sostenir la futura paret. Fets els fonaments, el paredador fa el pedreny a fi de deixar totes les pedres a la mida necessària.

Les parets, però, tenen una línia longitudinal, de vegades recta i altres corbada, i una línia vertical que s’inclina lleugerament a mesura que va pujant el mur; per la qual cosa aquestes línies s’han d’haver assenyalat abans de fer els fonaments amb l’ajuda de la ginyola.

Un cop fonamentada, es va pujant la paret fent filades que s’han de reblir adequadament perquè la paret sigui consistent; és a dir, omplir l’espai entre les dues cares de cada filada a fi que aquesta quedi ben closa i se’n pugui començar una altra. Una paret de set pams d’amplària pot tenir entre quatre i cinc filades, i a cada filada les pedres són més petites.

A continuació la paret s’ha d’igualar; és a dir, fer que la línia superior de la paret sigui paral·lela a la base, cosa que s’aconsegueix amb l’ajut de la ginyola. I finalment es remata amb la cobertorada, que dóna personalitat a la paret. Les cobertores són pedres grosses i planes, de forma rectangular, i es posen de cantell, reposant l’una sobre l’altra en una línia contínua. I ja només hi queda fer el darrer reblert amb les pedres més menudetes.

Terminologia pròpia de l’ofici de paredador

aixada: eina que s’utilitza per remoure la terra.

càvec i senalla: conjunt d’estris que s’utilitzen per fer l’escombra.

civera: és una espècie de llit d’ullastre que s’utilitza per transportar pedres per terrenys per on no passa una carreta

cobertora: pedra grossa i plana, de forma rectangular, que s’utilitzen per fer la darrera filada d’una paret seca.

cobertorada: última filada d’una paret seca, formada per cobertores posades de cantell, reposant l’una sobre l’altra en una línia contínua.

escombrar / fer l’escombra: netejar de terra i pedregam el terreny que ocuparà una paret seca fins arribar a la roca mare.

eixermar: netejar la terra d’herbes i arbusts.

fer el pedreny: deixar totes les pedres que s’utilitzaran per fer la construcció a la mida necessària.

filada: cada una de les fileres de pedres amb què es formen les construccions en pedra seca.

fonaments: primera filada d’una paret seca, que reposa directament sobre la roca mare i està formada per les pedres més grosses.

guiar: preparar, a cada costat de la paret, els munts de pedres que faran falta per aixecar-la.

llinyola / ginyola [dial.]: és un simple fil o cordill (pot ser d’emplomar) que es pugui tensar sense rompre’s i que s’utilitza per traçar les línies del mur de pedra.

mall: martell molt gros que s’empra per fer pedreny.

martell de paredador: eina que identifica el mestre.

monjoia: conjunt de quatre o cinc pedres amuntegades que serveixen per marcar la paret seca sobre el terreny abans de començar-la a construir.

paredador: constructor de tot element fet en pedra seca.

parpal / perpal: barra de ferro, de dos metres de llargària i entre 8 i 10 cm de diàmetre, que s’utilitza per treure les pedres més grosses.

pedreny: conjunt de pedres que formaran la paret seca o la construcció de pedra en sec.

pioixa: eina semblant a l’aixada, però acabada en punta.

reble: pedreny petit que serveis per omplir els buits d’una paret.

reblir: omplir amb pedreny petit les cavitats d’una paret seca o construcció de pedra en sec.

tallant: eina que es fa servir per preparar les pedres amb les quals es fan les cantonades.

taulaplom: eina que s’empra per traçar les perpendiculars a l’hora de fer les cantonades o de col·locar les barreres, consistent en un regle que a un cap porta penjant un fil acabat amb una peça de metall.

 

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR