Trencador

 

Els trencadors o picapedrers eren els obrers que treballaven en l’extracció de la pedra a les pedreres de marès de l’illa. Avui dia aquesta feina es fa amb màquines molt modernes; però en altre temps la feien a mà i les eines que utilitzaven eren molt senzilles.

Els clients principals que tenien els trencadors eren els senyors de lloc i aquests, quan havien de menester pedreny per fer obres grosses, donaven la feina a aquells que els oferien els cantons a preu més baix.

La primera feina que duen a terme a l’hora de començar a picar en una pedrera era mirar la qualitat de la penya de marès, ja que n’hi ha de massa gravosa o bé que fa molts de pèls o escletxes. Quan trobaven aquest tipus de penya, els trencadors havien de marcar per on passaven els pèls per tal d’evitar que a l’hora d’arrabassar les pedres aquestes es rompessin, ja que així es perdria molt de pedreny.

Fet això, començaven a fer el replà, és a dir, treure tota la terra i, amb el mall o la picassa, llevar les roques que hi pogués haver. Quan tenien el replà fet, el regataven amb l’escoda (martell de doble tall) i treien la primera bancada, que normalment no es podia utilitzar, i fins que no feien la segona no començaven a treure pedres que es poguessin aprofitar.

Per arrabassar els cantons utilitzaven tres tascons de ferro que ficaven dins una canaleta que havien fet prèviament a cada cantó i que rebia el nom de tasconera. Així mateix, entre la pedra i el tascó posaven unes llaunetes per evitar que es clavassin a la pedra i fos més fàcil arrabassar-la. Després, col·locats els tascons, donaven un cop de mall a cada un fins que la pedra botia.

Així com anaven davallant dins la pedrera, a cada bancada deixaven un escaló que servia per pujar i davallar. Si trobaven bona penya, podien embaumar; és a dir, eixamplar el replà. D’aquesta manera, bancada rere bancada, anaven aprofundint fins arribar a l’aigua. De vegades podien picar anys en un mateix lloc, perquè un trencador d’ofici treia aproximadament un màxim d’una dotzena de pedres cada dia. Ara bé, si hi trobaven penya dolenta, deixaven la pedrera i començaven a picar en una altra.

Antigament, per pujar els cantons de dins la pedrera utilitzaven un sistema molt primitiu anomenat amb llentia i que consistia a col·locar la pedra enmig de dues cordes que dos homes, des de dalt, feien voltar entre la paret i la corda fins que arribaven a dalt. Però més endavant aquest sistema fou substituït pel molí de trencador, que consistia a fer dues columnes al fondal de la pedrera al mig de les quals col·locaven un tió de devers vuit pans de llargària per un pam i mig de gruix. Aquest tió duia un ferro a cada cap que feia d’eix per voltar damunt les columnes dins unes peces de llenya anomenades trics. A part d’aquest tió hi havia clavades unes barres que duien fermades una cordella i que servien per estirar, mentre que a l’altra part del tió hi embolicaven una corda que al cap de baix duia una cadena amb la qual fermaven els cantons. Per treure les pedres amb aquest sistema feien falta tres homes: dos que poaven a cada banda de la roda i un altre a baix per embragar o fermar les pedres.

Quan tenien el pedreny a dalt, l’adobaven, és a dir, donaven forma a les pedres i en treien els sobrants, cosa que feien amb una eina semblant a una destral doble que rebia el nom de tallant.

Les pedres més primes que feien eren els quints, que tenien una amplada de dos pams i un gruix de tres centímetres, però les més habituals eren els quarts, de tres pams d’amplada i cinc centímetres de gruix, o els quarts de dues polzades (de dos pams). Llavors ja venien els terços, de 10 centímetres de gruix i trenta-tres d’amplària, i les mitges pedres, amb la mateixa amplada però amb un gruix de quinze centímetres.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR